Cerca de notícies

Enquesta

Bartoli: "Quan controles la veu és quan pots cantar amb el cor"

23/2/2006 |

 

Entrevista: Cecilia Bartoli La mezzosoprano presenta avui al Palau el seu disc 'Opera proibita', amb la música barroca que el Vaticà va prohibir al segle XVIII.

Té una tècnica excepcional, una bellesa vocal i uns dots interpretatius que fan que la seva veu arribi al cor de qui l'escolta. Cecilia Bartoli s'ha convertit en tot un fenomen operístic. Amb un repertori gens freqüent que va de Vivaldi a Mozart passant per Händel i Haydn sense oblidar Rossini i Bellini, la mezzosoprano ha aconseguit tres Grammy i, com una star del rock -"bar-rock", ironitza ella-, vendre centenars de milers de discos. Després de debutar als dinou anys, Karajan, Barenboim i Harnoncourt li van obrir les portes de l'estrellat.

Què en recorda d'aquests tres primers directors?
Vaig conèixer Karajan a Salzburg en una audició. Jo era dalt l'escenari i ell a platea, a les fosques, i parlava a través d'un micro. És la veu de Déu, vaig pensar. Va ser molt gentil i em va preguntar si volia cantar Bach amb ell. Vam treballar junts només un any perquè ja estava molt malalt i es va morir. Era un director molt intens. Recordo un Don Giovanni en què amb un sol dit va aconseguir un crescendo de l'orquestra increïble. Amb Barenboim vaig treballar-hi més temps. Aleshores jo només cantava Rossini i Bellini i ell em va obrir la porta a Mozart i als recitals. És un talent únic, un geni de la música com a director i com a pianista, i també un gran acompanyant que fa música amb tu. És un multitalent. I Harnoncourt em va obrir els ulls als instruments antics, em va introduir a Haydn i Händel i em va provocar aquesta curiositat per la música barroca.
Una curiositat que l'ha portat fins a aquesta música 'proibita', amb obres desconegudes de Scarlatti, Caldara i Händel que avui ens presenta al Palau de la Música amb la Freiburger Barockorchester.
Sí. Fa poc vaig fer a Zuric l'oratori Il triomfo dil tempo de Händel amb Marc Minkowski. I vaig voler saber-ne més, conèixer els compositors romans que havien influït en Händel. Vaig descobrir aquest moment històric, el 1700, en què el Vaticà va prohibir l'òpera perquè no tenia control sobre els teatres, on s'hi feien intrigues polítiques. Una sèrie de cardenals, però, per seguir encarregant música als seus compositors favorits, escrivien llibrets bíblics. El resultat són oratoris sacres amb música operística, amb tota la seva sensualitat, energia i passió. A més, les dones tenien prohibit actuar. Les obres estan escrites per a castrati. Ha estat un projecte fascinant.
En què ha canviat la música antiga des que va començar amb Harnoncourt fins aquest disc que ha dirigit Minkowski?
Ara hi ha més flexibilitat en la interpretació i en la improvisació. Els músics tant toquen amb instruments moderns com antics, i això amplia el ventall de possibilitats tècniques i estilístiques. Ara hi ha més llibertat interpretativa.
Destaca el seu vessant interpretatiu en l'òpera, però en canta molt poca. Per què?
Jo només estreno una nova producció operística l'any i en total, de les 45 o 50 funcions anuals només 10 són d'òpera, la resta són recitals i concerts. L'òpera s'emporta massa temps d'assajos i funcions. I jo vull temps per investigar nous repertoris i trobar partitures en biblioteques i arxius. També m'interessa el lied, on poesia i música conviuen en perfecta harmonia. La paraula també és música i cantar és jugar amb tot això, amb les possibilitats tímbriques i, com un pintor, amb els colors, la llum, les ombres, els clarobscurs...
Vostè té una tècnica prodigiosa, i alhora hi posa el cor.
Per a mi és fonamental aconseguir una tècnica sòlida i saber escoltar la pròpia veu per conèixer totes les seves possibilitats i els seus límits i no posar-la en perill. Quan tens el control absolut de l'instrument és quan pots cantar amb tot el cor.
Quins papers operístics li agradaria cantar?
Fa poc vaig fer per primera vegada a Zuric la Cleopatra del Giulio Cesare de Händel. És una dona increïble que passa de controlar-ho tot a sacrificar-ho tot per amor. I vull fer Alcina, una altra dona forta, i la Poppea de Monteverdi. I evidentment, tot Rossini. Si tens Rossini en el teu repertori la teva veu sempre estarà en forma.
I 'Carmen' de Bizet?
La Carmen original és una òpera íntima, creada a l'Opéra Comique, un teatre de 1.200 localitats, i per a una orquestra de 40 músics. M'agradaria fer aquesta Carmen íntima.
Dirigida per qui?
Per Rattle, Abbado o Pappano. De directors musicals n'hi ha diversos, però el tema dels directors escènics ja és més perillós.
Per què?
Les produccions estranyes només són això, estranyes. Els directors d'escena han de creure en la força de la música com a font d'inspiració, i de registes que entenguin la importància de la música no n'hi ha gaires.
L'únic cop que ha fet òpera al Liceu va ser el 1991 amb El barber de Sevilla. Tornarà?
L'altre dia vaig veure-hi Otello i el director artístic em va convidar a actuar-hi, però falta ajustar agendes.

Quina és la situació política i cultural a Itàlia?
El futur a Itàlia és molt trist. És el país de la cultura; en pintura i en música és gran. Reduir-lo com estan fent és trist i perillós. Actualment els joves i els nens no poden fer música a les escoles, i això és terrible perquè la violència neix de la falta de cultura.

Marta Porter
Avui