Cerca de notícies

Enquesta

Oportunisme d'un home orquestra

19/2/2006 |

 

Si hem comentat a bastament les protagonistes femenines no és només perquè són el veritable epicentre de Norma, sinó també perquè ningú més va estar al seu nivell. Zoran Todorovich va ser tot testosterona. La comparació va ser útil entre una veterana amb més de 35 anys de carrera impecable encarant la recta final (¿on és, però, el final?), una cantant en plenitud que sap emprar els seus recursos amb naturalitat i un tenor en una plenitud menys engrescadora, al malbaratar un instrument gens menyspreable. El problema de l'Oroveso de Roberto Scandiuzzi és el contrari, la noblesa del cant mai està en entredit, l'estat d'una veu fatigada sí.

Alguns dels tempos adoptats per Friedrich Haider eren opinables, la qual cosa no impedia l'entesa amb uns cantants que acompanya amb gran capacitat d'adaptació. Per desgràcia, la seva visió de la partitura de Bellini era grollera, sorollosa i exagerada: no va prendre nota de la seva protagonista quan mostrava que drama i decibels no són sinònims.

La veu de la natura i de la raó, al veure en el programa de mà les fotos de la nova producció d'aquest home orquestra que és Jürgen Rose (direcció, decorats, vestuari i il·luminació eren seus) ens deien que el muntatge era oportunista: druidesses amb hijab i gals amb passamuntanyes i fusells per combatre l'enemic imperialista. Fora d'aquest detall bandejable, tot va ser convencional, en un marc multiusos evocadorament abstracte (un zulo subterrani per a Norma), redimit per una detallada direcció d'actors que sabia qui i què era cada personatge. Al final, Norma no s'immola, sinó que marxa pel fons de l'escenari (¿tipa del fanatisme fonamentalista dels seus?) mentre baixa el teló i comença el deliri del públic de Munic, equiparable al del Liceu dels molt bons dies, envers el subjecte principal de tot el muntatge: Edita Gruberova.

Xavier Cester
Avui