Cerca de notícies

Enquesta

La fi del dissolut

12/2/2006 |

 

Una de les grans apostes aquesta temporada de Gerard Mortier a l'Òpera Nacional de París era el debut operístic de Michael Haneke, el premiat realitzador austríac, en una obra com Don Giovanni que, sobre el paper, encaixa bé amb les característiques del seu cinema, sobretot amb la seva habilitat per, sense floritures, revelar les veritats més inquietants, la crueltat més pregona que s'amaga rere les superfícies aparentment plàcides i convencionals de la nostra societat. Pel·lícules com Funny Games i La pianista són d'aquelles que deixen mal cos després del seu visionat i hom esperava un Don Giovanni en la mateixa vena (no una còpia operística dels seus films), assumint d'entrada que la cosa seria més dramma que giocoso.

L'èmfasi en el títol veritable de l'obra mozartiana, Il dissoluto punito ossia il Don Giovanni, reforçava aquesta línia argumental. Les expectatives, alimentades pel secretisme absolut en els dies previs a l'estrena i el mutisme de tots els participants amb la premsa, van quedar satisfetes a mitges en un muntatge passablement inquietant, poc corprenedor, que no va deixar el pòsit anímic dels millors treballs de Haneke.

La ubicació contemporània anava recolzada en unes biografies dels personatges obra del mateix Haneke al programa de mà, prou imaginatives tot i que no es van acabar de substanciar a l'escena. El magnífic decorat de Christoph Kanter mostrava les àmplies oficines d'una corporació poderosa amb vistes als altres gratacels d'un barri modern de negocis. Don Giovanni és un alt executiu, acostumat a fer i desfer com li plau, amb una relació estreta amb el seu assistent, un Leporello amb qui té potser més que contacte professional si hem de fer cas dels petons fugissers que es fan. Haneke planteja la trama com un seguit de jocs de poder i sexe entre aquesta poderosa burgesia, hipòcrita respecte als seus sentiments reals, confrontada amb el proletariat multiracial del personal de neteja de les oficines. En aquest sentit, va ser magistral com, només amb silencis i mirades, Haneke va evidenciar l'abisme que separava Don Giovanni de Zerlina, Masetto i els altres treballadors.

La resta va ser foscor. Literal, perquè la nit de la caiguda del llibertí va ser il·luminada de forma realista per una tenebra perpètua d'oficina fora d'hores de treball, amb la qual cosa, o es concentrava molt l'atenció per veure qui dimonis hi havia a escena o simplement la somnolència anava guanyant terreny. Com somnolenta va ser la manera com Haneke va fer dir els recitatius, lentíssims i amb moltes pauses, se suposa que per crear més tensió i donar un plus de gravetat a l'acció. Això no va impedir que el públic rigués en més d'un moment, no pel que veia o escoltava sinó pel que llegia als sobretítols, que van aconseguir amb perícia planxar les moltes arrugues que la proposta de Haneke creava en el text original.

Xavier Cester
Avui