Cerca de notícies

Enquesta

Batuta desajustada, repartiment desequilibrat

12/2/2006 |

 

Per un cop, la figura més ben definida va ser la del protagonista. Un detall ben observat per Haneke és com el Don se sent sorprès pels sentiments que encara té per Elvira quan Leporello la sedueix fent-se passar pel seu cap. Un petit tall en els recitatius permet que Giovanni canti la serenata per a ell mateix mentre es cobreix amb l'abric d'Elvira, una punyent imatge de la solitud de la bèstia, una petita esquerda en la cuirassa immoral d'un personatge que corre cap a l'autodestrucció. No deixa, per tant, de ser lògic que sigui Elvira qui apunyali Giovanni abans que el servei de neteja s'apoderi d'ell i el llenci daltabaix de la finestra. És llavors quan es fa de dia de cop, però el missatge que vol donar Haneke surt definitivament de mare en l'escena final, amb tots aquests honrats treballadors encarant-se amb la sala, enèsim recordatori al públic operístic que són uns burgesos com els que han vist a escena. Quin avorriment...

Batuta totterreny al servei de Mortier, Sylvain Cambreling va signar una versió sorollosa, avara de colors. Va ser molt preocupant observar la quantitat de desajustos entre fossat i escena que es produïen en un teatre del nivell del Palais Garnier. Peter Mattei té la veu (fàcil, seductora) i el físic (cap problema per ensenyar el tors nu) ideal per a Don Giovanni, si bé les dues direccions el van empènyer massa a un cant estentori. Luca Pisaroni va ser un esplèndid Leporello, doble ideal del seu amo. La primera Donna Anna de Christine Schäfer, tot i la passió de la soprano alemanya, no va dissipar la impressió que la seva veu és massa lírica per al paper. Gris Masetto de David Bizic, insignificant Zerlina d'Aleksandra Zamojska (sepultada per Mattei al duo), Don Ottavio verdíssim de Shawn Mathey: amb aquest panorama va ser l'Elvira de Mireille Delunsch qui va salvar els mobles amb la seva captivadora encarnació. Els repartiments no són el fort de Mortier.

Avui