Cerca de notícies

Enquesta

Contradiccions del Liceu

6/2/2006 |

 

Deixem-ho clar d'entrada: una de les grans fites de la temporada 2006-07 del Gran Teatre del Liceu serà l'actuació de Barbara Cook. Cunegonde en l'estrena del Candide de Bernstein, mite del teatre musical nord-americà que acaba de deixar el Met rendit als seus peus, Cook protagonitzarà el debut més sonat del curs fa poc anunciat. Com passa sovint en aquests casos, quan es dóna un primer cop d'ull a la programació d'una nova temporada, ens enlluernem amb els noms que ens fan més patxoca o amb els títols que més ens atrauen. No obstant això, una lectura més aprofundida de les dades descobreix massa contradiccions en el rumb del Liceu, contradiccions que posen un núvol negre sobre la brillant superfície del teatre.

Un dels mantra repetits des de la direcció del teatre és la major oferta d'entrades per a funcions fora d'abonament per donar accés a nou públic, objectiu lloable que no lliga en absolut amb com aquestes entrades estan distribuïdes. Més de la meitat corresponen només a dos títols, Don Carlos i Norma, i una peça en principi amb ganxo com el debut operístic d'Àlex Rigola amb Der fliegende Holländer no en té cap. Si l'obra de Bellini entra dins les habituals reposicions estivals de muntatges propis, el cas del Verdi és del tot incomprensible. ¿De veritat es creu que la versió íntegra de l'original francès atraurà per si sola un públic menys avesat que l'habitual? O es tracta, com ja va passar amb el Don Giovanni dirigit per Bieito, d'un intent de dissimular una producció que es pensa que pot escandalitzar? Encara recordem amb enjogassada sorpresa la carta que el teatre, amb paternalista intenció didàctica, va enviar als abonats abans de l'estrena del Lohengrin muntat per Peter Konwitschny. La proposta que el director alemany fa de l'obra verdiana és també provocadora i estimulant en igual mesura, i hauria de ser un dels punts àlgids de la temporada, encara que no sigui difícil de suposar que qui es rascarà la butxaca serà l'abonat, amb unes entrades que s'encareixen un 6%. D'acord, en la majoria de torns es pagarà menys, simplement perquè hi entren menys funcions, però de nou la distribució sembla caòtica: en un dels torns reduïts, l'F, la pujada de preu és del 14,5%, mentre que en un dels populars, el PD, d'un 10%.

Un altre objectiu proclamat i no acomplert: atreure públic forà, d'aquell que va de teatre en teatre quan l'oferta és atractiva (n'hi ha, creguin-me). Per això, sempre és útil alternar títols, no pas tota la temporada, però sí en dates concretes, sobretot si són caps de setmana. El Liceu sembla haver renunciat a aquesta pràctica, ja que no hi ha cap week end susceptible que l'aficionat opti per Barcelona en lloc de París, Londres o Berlín, excepte en un cas, Manon i Thaïs, aquesta en concert. Comencem a tenir la sospita que la sofisticada maquinària escènica del teatre corre perill de rovellar-se per manca d'ús.

Xavier Cester
Avui