Cerca de notícies

Enquesta

El poeta suïcida

29/1/2006 |

 

Molts cantants de renom solen preferir fer els seus debuts en un paper compromès en un teatre que no estigui en la primera divisió dels coliseus lírics, lluny del soroll mediàtic que pot generar una gran capital. Ben mirat, el mateix Liceu també ha entrat en aquest joc (la primera Jenufa de Nina Stemme, la primera Gioconda de Deborah Voigt). Per a Rolando Villazón ha estat l'Òpera de Niça el marc escollit per cantar el seu primer Werther. Deixem clar de bell antuvi que Jules Massenet no és pas un dels compositors favorits del cronista, tot i reconèixer-li la seva habilitat de massatgista, capaç de pressionar en el moment precís els punts clau de la sensibilitat de l'oient, compensant així la molta palla que hi ha en les seves òperes.

El centre d'atenció aquí era, sens dubte, el tenor mexicà, que continua la seva imparable progressió. D'acord, un altre teatre més gran que el de Niça o un director d'orquestra menys considerat que Patrick Fournillier haguessin perjudicat la projecció d'un instrument no excessivament gran en volum (si bé és innegable que corre per la sala sense problemes).

Més controlat, menys neurastènic escènicament que en altres rols dramàtics, Villazón va ser l'encarnació perfecta d'un veritable poeta ofegat per una tempesta d'emocions que acaba amb la seva destrucció. La seva bella veu de fosques coloracions continua generant calfreds, sobretot quan és menada amb una varietat de gradacions encomiable (tot i que alguna frase és accentuada massa a cops). Villazón va a totes, s'entrega sense reserves en un personatge turmentat com Werther, assolint moments d'irresistible intensitat com els versos d'Ossian o la commovedora mort. Per això, encara és més sorprenent la seva capacitat per desconnectar en un segon, com en les aclamadíssimes salutacions finals quan va fer gresca i xerinola amb els nens del cor. Quan hom es troba amb un jove tenor d'aquesta qualitat, de seguida ha de fer una pregària a tots els déus perquè no es torci.

La matronal Charlotte de Marie-Ange Todorovich va anar guanyant força dramàtica (com el mateix paper) en els dos darrers actes, amb un quart on la mezzo francesa va traduir sense reserves el desglaç del personatge davant del moribund poeta. La resta del repartiment es va moure pels límits de la discreció, qualificatiu aplicable també a la convencional producció de Paul-Emile Fourny, director general de l'Òpera de Niça. Més aplaudible va ser la versió musical de Patrick Fournillier, gran coneixedor de l'obra del compositor francès a través de la seva feina al Festival Massenet de Saint-Étienne: directa, seca fins i tot, per sort sense sobredosi de sucre, traient el màxim rendiment d'una orquestra grisa com la Filharmònica de Niça. Gràcies a Villazón, la ciutat de la Riviera i no la veïna Montecarlo va ser la que va fer saltar la banca.

Xavier Cester
Avui