Cerca de notícies

Enquesta

Naufragi i navegació d'altura

29/1/2006 |

 

El repartiment femení salva la nova producció d''Idomeneo' , la gran aposta artística a Viena per celebrar el dia del 250 aniversari del naixement de Mozart.

La gran aposta artística a Viena per al dia del 250 aniversari del naixement de Mozart era l'estrena d'un nou Idomeneo, rè di Creta, un muntatge de l'Òpera Estatal representat al Theater an der Wien. La històrica sala, fundada per Emmanuel Schikaneder, llibretista de La flauta màgica, havia estat ocupada els darrers temps per musicals. A partir d'enguany, el teatre torna a consagrar-se a l'òpera i, com calia esperar, Mozart serà el gran protagonista del 2006.

Per desgràcia hi havia un greu error en la base del projecte: Neil Shicoff afrontant el paper protagonista en la primera incursió en una òpera de Mozart. No és exagerat parlar de naufragi, com el que pateix el mateix Idomeneu, ja que el tenor nord-americà, a més de demostrar que encara no tenia assumit el paper -l'apuntador va fer hores extres-, va donar una veritable lliçó de mal cant: sons desafinats o massa oberts, problemes de quadratura, rudimentàries nocions d'estil, declamació desaforada. Un exemple seria l'ària Fuor del mar, de la qual el mateix Mozart va deixar una versió menys florida que tampoc no va resoldre els problemes de Shicoff. Només en puntualíssims moments, la seva aplaudida capacitat per donar gruix dramàtic a personatges en tempesta interior va salvar una mica els mobles.

Un vell conegut
Per sort, el repartiment femení va fer navegació d'altura, començant pel jovenívol Idamante d'Angelika Kirchschlager, negociant amb veu fresca i vívid fraseig, el naufragi emocional del personatge. Amb la dolça Ilia de Genia Kühmeier, la mezzosoprano austríaca va establir una parella commovedora. Completava el trio la formidable Elettra de Barbara Frittoli. Amb una insolència vocal i una presència dramàtica de primer ordre, la seva princesa àtrida va ser sensual i aterridora en igual mesura.

Els antecedents de l'estrena inclouen dues baixes per malaltia. La de Seiji Ozawa deixava en mans d'un vell conegut del Liceu la responsabilitat musical. Peter Schneider va obtenir un so gruixut i sucós de l'Orquestra de l'Òpera Estatal i va dur l'obra a tota vela. Per la seva banda, Willy Decker va haver de deixar a una assistent la feina última d'assajos. El decorat estava constituït per una grada d'amfiteatre, una onada gegantina de graons que els cantants havien de pujar i baixar incessantment: una mala jugada que, a més, limitava el camp d'acció. Decker va reciclar també massa elements d'altres muntatges -com la cadira-tron comuna al Boris Godunov liceista-, però la seva percepció de la psicologia dels personatges és esmolada.

Aplaudiments i protestes
Decker va prescindir de tot element sobrenatural perquè, en el fons, el monstre que sorgeix de les aigües és el mateix Idomeneu, un tirà que fa l'injust jurament de sacrificar qui primer es trobi, i es nega després a complir-ho quan la víctima resulta ser el seu fill. No és estrany que, al final, els súbdits li girin l'esquena. L'elegantíssim públic que omplia la sala va aplaudir amb ganes, i va reservar algunes protestes al naufragat Shicoff.

Xavier Cester
Avui