Cerca de notícies

Enquesta

Retorns, comiats i benvingudes

17/1/2006 |

 

Només el més perepunyetes dels crítics posaria objeccions a la celebració d'un aniversari tan poc rodó com el 70è, en aquest cas el de l'estrena a Barcelona del Concert per a violí, d'Alban Berg. Encara menys ens queixarem si l'efemèride serveix com a excusa ideal per dissenyar un dels programes més rodons de la present temporada de l'OBC.

Gidon Kremer tornava a col·laborar amb l'orquestra i la veritat és que els resultats han estat molt més estimulants que el seu Beethoven previ. La densitat del discurs, el contingut emocional d'aquest rèquiem per a un àngel (Manon Gropius) i per a tots els àngels van trobar en Kremer un traductor ideal, especialment eloqüent en les dues seccions extremes, més etèries i poètiques, del concert, mentre que en la resta es va veure un pèl perjudicat per un volum sonor que Ernest Martínez Izquierdo no va controlar com calia. Llàstima que el clima de serenor creat per Berg en els darrers compassos fos trencat sense escrúpols per una propina, una mena de pastitx pseudobarroc, d'una frivolitat fora de lloc. Hi ha obres després de les quals qualsevol afegit sobra.

La sessió arrencava amb bon to amb la porta d'entrada oficial (tot i l'existència d'obres prèvies) d'Anton Webern en el món de la composició, la Passacaglia opus 1, en què Martínez Izquierdo, en una lectura vibrant tot i alguna relliscada del metall, va ressaltar les tensions que durien més tard l'autor a dinamitar l'herència tardoromàntica.

La sessió també va servir per donar la benvinguda a una nova obra encarregada per l'OBC. The Dark Backward of Time, de Benet Casablancas, s'afegeix a una nòmina de la qual esperem que els fruits més notables no quedin reduïts al repòs del calaix un cop superada l'estrena. El risc de l'encertada política d'encàrrecs és que els compositors, confrontats amb una joguina rutilant com una gran orquestra simfònica, vulguin treure el màxim partit en el mínim temps possible. Aquesta sensació d'excessiva acumulació d'efectes un xic confusos i tensions sense direcció clara era la que dominava en les seccions extremes de la peça, mentre que en l'oasi central Casablancas va aconseguir una atmosfera més atraient.

El contrast era més evident a l'escoltar després Leo, la darrera obra completa de Robert Gerhard, per a només 11 instrumentistes. Depuració formal amb màxims rèdits expressius és la millor síntesi que es pot fer d'una obra que Gerhard va dedicar al signe zodiacal de la seva esposa, Poldi, i que batuta i solistes de l'orquestra van defensar amb impecable rigor fins a la delicada conclusió, un final que, qui sap si com el del concert de Berg, també és un comiat del més important compositor català del segle XX.

Xavier Cester
Avui