Cerca de notícies

Enquesta

Una còlera creixent

15/1/2006 |

 

Aquest llibre és un llibre de còlera". Una frase clara i directa, immillorable per captar des del primer moment l'atenció del lector. I Philippe Beaussant la manté al llarg de totes les pàgines de La malscène (Fayard), un text que denuncia sense embuts la dictadura de les posades en escena modernes en el món de l'òpera actual. Aquest corrent de pensament es va fent cada cop més extensiu arreu, sobretot en els mitjans especialitzats (només cal llegir cada mes algunes columnes a la revista Ópera actual).

L'element diferencial, el tret que fa d'aquest llibre una lectura ben recomanable i estimulant, encara que no s'estigui al cent per cent d'acord amb les seves tesis, és que aquest musicòleg francès especialitzat en el barroc defuig la resposta primària, la mera enumeració escandalitzada del que es pot veure en un coliseu líric, tipus "És una vergonya que al Liceu surti gent despullada" (per posar un exemple proper, Wozzeck). Beaussant mai no cita cap nom, ni de director d'escena, ni de director d'orquestra ni de cantant, la seva còlera no cau en personalismes suspectes sinó que s'adreça al conjunt d'una situació que troba intolerable. El pòsit intel·lectual, de gruix innegable, la profunda cultura sobre la qual es fonamenten els seus judicis, no amaguen que Beaussant està molt enfadat.

L'artilleria dialèctica de l'autor dispara amb munició ben carregada contra diferents fronts. Un dels aspectes que vol deixar més clars és que la suposada actualització dels muntatges, moure les trames a un context reconeixible a l'espectador d'avui, es fonamenta en una premissa falsa. Al contrari, com més distància hi ha entre l'espectador i allò que veu, més hi creurà. "El secret del teatre de l'òpera, de la poesia de l'escena, ens confirma Racine, és la distància". Ara bé, no cal confondre aquest principi amb el distanciament propugnat per Brecht sobre l'obra i els personatges. De fet, la culpa de tots els mals vindria d'ell (també de Roland Barthes, en aquest sentit són divertits els manaments que exposa de la posada en escena "postbrechtiana i infrabarthesca") i de la seva descendència. Adaptar un text, un personatge a un hic et nunc és fatal perquè si és una gran obra (i Beaussant creu amb fermesa en les obres mestres) el seu significat "depassa el present de la representació".

No entrarem en si aquest corrent d'actualització imperant en unes "posades en escena desesperadament a la recerca de l'originalitat, de novetat, de genialitats i sorpreses" només aconsegueix, segons Beaussant, tot al contrari, "la monotonia", o dit d'altra forma, tot això són "les còpies invertides del conformisme". L'obús va directe a la línia de flotació: "L'òpera en texans i biquini és tan elitista com la vella òpera en vestit d'època", perquè aquestes relectures només s'adrecen als "iniciats". Resumint, "elitisme disfressat de modernise".

Xavier Cester
Avui