Cerca de notícies

Enquesta

Mor Birgit Nilsson

12/1/2006 |

 

"Cantava abans que pogués caminar. Fins i tot cantava en somnis". Ja des del començament quedava clar que Birgit Nilsson estava destinada a ser una cantant excepcional. Ahir arribava la notícia que la soprano sueca va ser enterrada a la seva ciutat natal de Vastra Karup. La seva mort va ser mantinguda en secret i, de fet, no sé sap exactament quan Nilsson, de 87 anys, va pujar per darrer cop a lloms de Grane, el cavall de Brunilda, i va ascendir allà on es mereix estar: al panteó de les veus més excepcionals del segle XX.

El tòpic és obligat: amb ella desapareix tota una època (bé, encara queda la nonagenària Astrid Varnay), una cantant que va esdevenir una referència ineludible a l'hora d'interpretar el gran repertori per a soprano dramàtica: Brunilda, Isolda, Elektra, Turandot, Lady Macbeth, Salome, la Dona de Barak (a La dona sense ombra de Strauss) són alguns dels papers on el poderós, penetrant, majestuós instrument de Nilsson (d'acer i foc el definien alguns) va deixar empremta als escenaris i als estudis de gravació.

Després del seu debut el 1946 a l'Òpera d'Estocolm amb l'Agathe d'El caçador furtiu de Weber, la carrera de Nilsson va prendre embranzida als anys 50. Primer va ser l'Electra d'Idomeneo a Glyndebourne, el 1951, i després, des del 1954, el temple ideal per a una cantant estretament associada a l'obra de Wagner: Bayreuth. La cantant sueca va ser una de les peces clau del Verd Turó en els anys de postguerra i la Tetralogia i Tristany i Isolda interpretats sota la batuta de Karl Böhm (per posar només dos exemples que els micròfons han preservat) són llegendaris.

Va ser en aquesta dècada quan Nilsson va aparèixer al Gran Teatre del Liceu, el 1958 com la Isolda de Wolfgang Windgassen, una de les seves parelles artístiques més regulars, i el 1959 com la Brunilda de La valquíria.

La llista de teatres on va cantar conté totes les adreces imprescindibles en la carrera d'una llegenda del cant (destaca el veritable combat vocal que establia al Met de Nova York amb Franco Corelli a Turandot) i la llista de directors amb qui va treballar inclou la majoria de les grans batutes de les darreres dècades.

Però a més de posseir una veu capaç de superar les orquestracions més feixugues i una resistència que li permetia abordar sense cansament les parts més àrdues, Birgit Nilsson també va tenir un gran sentit de l'humor. Quan Herbert von Karajan va fer al Met un muntatge de L'anell dels nibelungs massa fosc per al seu gust, va aparèixer en un assaig guarnida amb un casc de miner, fanal inclòs. I cèlebre és també la resposta quan li van preguntar quin era el principal requeriment per cantar Isolda: "Dur sabates còmodes".

Aquesta franquesa és la que es comprova en l'extensa discografia, oficial (l'Anell i Elektra amb Solti com a clars referents) i paral·lela que va deixar, o fins i tot en els testimonis videogràfics (Tristany a Orange amb Jon Vickers). Al revisar aquestes gravacions, potser hem de donar la raó als que pensen que d'aquesta mena ja no se'n fan.

Xavier Cester
Avui