Cerca de notícies

Enquesta

Una fàbrica d'idees

2/1/2006 |

 

El retrat que fa Büchner, potenciat com si fos una lent d'augment per la música de Berg, d'aquest Wozzeck brutalitzat i destruït pel món que l'envolta continua, per desgràcia, ben vigent, ja que la tecnologia permet multiplicar fins a proporcions impensables els horrors de què és capaç la humanitat. Calixt Bieito ha copsat a la perfecció la deshumanització dels subjugats protagonistes, atrapats a l'interior d'un malson laberíntic de canonades i tubs, tot i que es pot al·legar que l'impactant decorat d'Alfons Flores és d'un gegantisme excessiu.

Més que un relector, un cercador de noves interpretacions i significats amagats, Bieito és un reimaginador, un hàbil embolcallador d'arguments amb els seus propis referents dramàtics i visuals. El que escandalitza alguns no és tant el missatge, pocs cops divergent de l'obra original, com el sensacionalisme de les formes. Amb Wozzeck Bieito, potser perquè l'òpera de Berg ja li dóna peu, crea un dels seus espectacles més travats, amb una precisa direcció d'actors amb la fisicitat marca de la casa ben ajustada a l'acció. Per sort, els ecos de l'estètica hortera-kitsch d'altres obres queden reduïts al mínim. Més blasmable és la predilecció pel subratllat amb llapis gruixut per sobre de la subtilesa: les imatges d'autòpsies en els experiments del Doctor, el cuc intestinal que vomita sobre Wozzeck, la munió de figurants nus mentre es veu un ocell tacat pel chapapote. Un detall significatiu: en el llibret de Berg, el Doctor critica Wozzeck per haver tossit al carrer, mentre que Büchner parla de pixar. Ja hi ha altres precedents, però no cal dir què vam escoltar. Sigui com sigui, Bieito és una fàbrica d'idees a ple rendiment i en Wozzeck n'hi ha moltes i bones.

Un dels miracles d'aquesta òpera és com l'extrem rigor de la construcció musical (passacaglie, fugues, sonates, rondós, palíndroms i simetries incessants) està al mil per cent al servei del drama. I de poc menys de miracle hem de qualificar la direcció de Sebastian Weigle, una versió que va abraçar tots els nivells de la partitura mantenint sempre la coherència global. El titular del Liceu va subratllar amb ferocitat el sec expressionisme de la música, els aspectes més tallants i aterridors, alhora que il·luminava les restes de l'herència mahleriana que hi suren, sobretot en el gran adagio del tercer acte, oasi en re menor en un paisatge atonal, traduït amb corprenedora eloqüència. Pocs cops el passat i el futur que conviuen en aquesta obra cabdal han quedat tan clars i ben integrats.

Franz Hawlata va ser un Wozzeck més actiu de l'habitual, d'intens poder declamatori en les seves al·lucinacions, tot i que la seva veu no és prou baritonal per al paper i la fatiga es va fer evident a les darreres escenes. Extraordinària en tot punt Angela Denoke, actriu excepcional i cantant sense por dels riscos que va encarnar una Marie de conflictives emocions, l'agut resplendent de la qual il·luminava l'opressiva atmosfera. Si el Capità d'Hubert Delamboye va ser histèric segons els cànons i Reiner Goldberg un petulant Tambor Major, al Doctor de Johann Tilli li va mancar més negror. La presència de David Kuebler com a Andres va ser una de les peces més eficaces en l'engranatge de la gran maquinària d'aquest estimulant Wozzeck.

Xavier Cester
Avui