Cerca de notícies

Enquesta

Tots som Wozzeck

25/12/2005 |

 

Bieito estrena al Liceu una versió post-Txernóbil de l'obra mestra d'Alban Berg.

Gran expectació per a la que serà la tercera creació de Calixto Bieito per a l'escenari del Gran Teatre del Liceu. Després de l'escàndol d'Un ballo in maschera, que va dividir fins i tot els que amb prou feines s'interessaven per l'òpera, i un Don Giovanni amb el qual van seguir les dissensions --atenuades pel fet que se servia fora d'abonament--, Wozzeck, d'Alban Berg, potser la gran obra mestra del segle XX, sembla més pròxima a les inquietuds rupturistes del director d'escena, que divendres passat, dia del primer assaig general amb vestuari, es mostrava cautelós. "M'interessen els cossos. El cos humà és el que som", apunta.

Bieito sap prou bé que els sectors més conservadors del coliseu el poden posar en el punt de mira divendres que ve, data de l'estrena, però intenta no pensar-hi. "L'únic que he fet és reinterpretar l'obra en un context futurista on l'explotació humana és llei", admet, defensant amb valentia el seu dret a crear una verdadera dramatúrgia. I l'escenografia, que està firmada pel seu col.laborador habitual Alfons Flores, és el marc perfecte per a aquesta idea, pura arqueologia industrial, un entramat de canonades fabrils en descomposició en què, en qualsevol moment, sembla que pot caure una pluja àcida.

Bieito diu que té al cap les imatges de Txernóbil i del chapapote gallec, tristes fites de la degradació mediambiental. El vestuari de Mercè Paloma segueix aquesta concepció: granotes carbasses per als membres de la tropa, convertits aquí en obrers, i fracs i jaquetes enxarolades per al caps.

GRANS HUMILIACIONS
El director ha adaptat la idea de la peça teatral de Georg Büchner en què es basa l'òpera. Wozzeck és en l'original un soldat disciplinat, un pobre noi que perdrà la raó quan els seus superiors l'exposin a perverses humiliacions. La més gran serà l'engany sentimental de la seva companya, Marie.

A l'escenari del Liceu, el cruel joc de poder de l'exèrcit es transforma en un context més ampli i actual. Tots som Wozzeck. "El protagonista per mi no és un boig, sinó algú amb una gran angoixa existencial, un personatge torturat que viu en un entorn absolutament hostil". Per Bieito, tots habitem un món que camina cap a la destrucció. "He jugat a predir el futur i a fer una lectura ecologista, però en el fons no és del tot meva, també està en Büchner i en Berg".

Més referències. El dramatisme èpic del fotògraf Sebastiao Salgado i la deshumanització de la pel.lícula Metrópolis de Fritz Lang sustenten el muntatge, coproduït pel Liceu i el Teatro Real de Madrid, que en l'assaig de divendres comptava amb les veus del Franz Hawlata, Angela Denoke i David Klueber, considerades excepcionals pels experts.
El director creu que s'ha acabat la seva etapa de realisme brut que tants muntatges operístics ha donat en els últims temps. L'estètica de Wozzeck, que juga amb una abstracció més gran, rebaixa, segons ell, els nivells de violència habituals en les seves creacions. "Hi ha òperes a les quals s'ha de treure diverses capes de pols, però a aquesta no. És la música la que expressa la morbidesa i el vòmit, així que no em veig obligat a subratllar-la. Existeix, però d'una forma molt més continguda". De totes maneres, el malestar visual està garantit si es té en compte que la gran víctima de l'obra, el fill de Wozzeck, apareix amb una màscara antigàs mentre cavalca un cavallet de fusta. I és que la poesia de Bieito s'apunta a un lirisme molt especial. En són la prova les llums nadalenques que adornen alguns personatges. "Aquesta idea sorgeix d'aquella pel.lícula que va protagonitzar Robert Redford, El jinete eléctrico: una il.lusió que il.lumina la foscor de la nit".

I un altre misteri. ¿Com aconsegueix Bieito convèncer els grans divos i dives perquè accedeixin a interpretar les seves, per a alguns, eixelebrades idees escèniques? ¿Com va aconseguir que Leandra Overmann, per exemple, accedís a fer veure que ingeria excrements en el seu Trovatore? "Senzillament, explicant-los què és el que vull, què és el que de veritat significa el seu paper; molt rarament no aconsegueixo el que m'interessa".

Elena Hevia
El Periódico