Cerca de notícies

Enquesta

Veus retrobades

7/6/2003 |

 

Abans de passar a la pluja de registres vocals que copen aquest Quadern discogràfic, comencem per un parell de gravacions instrumentals d'indubtable interès. Els 24 capricis de Paganini són considerats el non plus ultra del virtuosisme violinístic, un dels fruits més espectaculars de la figura del compositor-intèrpret enlairat a la categoria d'hipnotitzador d'un públic delerós de ser arrossegat a noves dimensions. Ara Malikian, jove violinista libanès d'origen armeni, concertino de la Simfònica de Madrid i col·laborador tant d'artistes flamencs com de músics de jazz, ha copsat bé el to demoníac de la música de Paganini, en un registre (Warner) que, tot i alguna cruesa ocasional, es beneficia de la seva més que notable tècnica.
Del dimoni a l'església, en aquest cas les sonates per a teclat del pare Antoni Soler. Potser algú titllarà de políticament incorrecte que Elena Riu hagi dut al disc (Ensayo) dotze sonates del compositor olotí interpretades amb un piano de cua. Sortosament, els dogmatismes d'un o altre signe cada cop tenen menys força, i aquí està aquesta brillant pianista amb les seves versions de gran elegància i nitidesa per oferir una prova fefaent que el més important és, simplement, fer música.

UNIÓ EUROPEA
Finim l'apartat instrumental, però no abandonem la Península, ja que l'Orchestra of the Renaissance que dirigeixen Richard Cheetham i Michael Noone enriqueixen el catàleg de Glossa amb la música d'un compositor, Sebastián de Vivanco (c. 1551-1622), relegada en un segon pla pel major ressò d'un contemporani seu també procedent d'Àvila, Tomás Luis de Victoria. Segon pla injust, si hem de jutjar per aquest registre, In Manus Tuas, que recull la missa del mateix nom, al costat d'un Magnificat i diversos motets d'aquest autor que va desenvolupar part de la seva carrera a la Seu d'Urgell. Com és el seu costum, l'Orchestra of the Renaissance combina veus amb instruments (alguns motets són oferts només en versió instrumental), amb efectes ben positius, perquè aquesta solució incrementa l'impacte emocional del ric llenguatge polifònic de Vivanco i perquè, a diferència d'altres formacions britàniques, el grup es caracteritza per una major força comunicativa.
Si aquí teníem música espanyola interpretada per britànics, a O solitude (Astrée) tenim música anglesa, en aquest cas de Purcell, interpretada per francesos: l'art dels sons sempre ha estat un mitjà molt més efectiu per contribuir a la unitat dels europeus que no pas aquestes cimeres on els que se suposa que són els nostres representants (encara que de fet semblin els nostres amos) són figuretes llunyanes en una pantalla de televisió. Gérard Lesne no posseeix un timbre particularment sumptuós, el seu art resideix en el matís, la subtilesa, el detall, per això la melangia punyent o la tristor flegmàtica de peces com la que dóna nom al disc o Incassum Lesbia són les més apropiades per al tarannà d'aquest esplèndid contratenor, acompanyat per un Il Seminario Musicale que respira en la mateixa longitud d'ona.
La producció de Vivaldi és inabastable, per això sempre hi ha espai per a les sorpreses agradables. La tasca que du a terme Opus 111 és impagable, i les dues noves entregues dedicades al compositor italià mantenen el llistó ben alt. Anke Herrmann, soprano de veu pura, i Laura Polverelli, mezzo de cant emfàtic, són les protagonistes d'un preciós programa de motets dirigits per Alessandro de Marchi amb l'Academia Montis Regalis. Encara més significativa és l'aportació en un camp, l'operístic, en el qual l'obra de Vivaldi ha avançat de forma gegantina en els darrers anys. Estrenada a Venècia el 1720, La verità in cimento va coincidir amb l'aparició del cèlebre panflet de Marcello Il teatro alla moda que fustigava les pràctiques operístiques del moment (Marcello parla d'un compositor anomenat Aldiviva...). Gairebé tres segles després, Vivaldi pot arribar a atènyer una posició, si no similar, sí propera a la de Händel en el camp operístic, gràcies a obres de rica inspiració com La verità, servides a més amb el necessari tremp per Jean-Christophe Spinosi i l'Ensemble Matheus, i un repartiment en el qual destaquen les esplèndides Guillemette Laurens i Sara Mingardo.
Qui ja fa temps que està instal·lat còmodament en els llocs més alts del panteó operístic és Rameau, una posició a la qual ha contribuït no pas poc la tasca incansable de William Christie. El més francès dels músics nord-americans s'ha acostat ara, amb els fidelíssims membres de Les Arts Florissants, a Zoroastre (Erato), una peça que uneix el colorista món sonor de Rameau amb un llibret que beu d'elements masònics i de la Il·lustració a través de la pugna entre la llum i la foscor. Rameau va sacsejar algunes tradicions a l'eliminar-ne el tradicional pròleg de tota tragédie en musique, però Christie opta per la revisió del 1756 i no l'original, més atípic respecte a les convencions del gènere, del 1749. El repartiment és fraccionalment menys reeixit que en altres gravacions de Les Arts Florissants, però compta amb l'atractiu d'un fantàstic Mark Padmore enfrontat amb una suficiència desarmant i una capacitat expressiva indubtable a la tessitura d'haute-contre (els tenors aguts propis de l'òpera barroca francesa) del rol de Zoroastre.


CLÀSSICS I ROMÀNTICS
Poques joies musicals hi ha més recomanables en aquest planeta que les misses de Haydn, a les quals hem d'acudir sobretot a través del disc, ja que són rareses en el nostre deficitari hàbitat concertístic. John Eliot Gardiner, els English Baroque Soloists i el que, com la cervesa, segurament és el millor cor del món, el Monteverdi Choir, han iniciat una sèrie a Philips dedicada a les sis grans darreres misses de l'autor de Die Schöpfung, l'entrega final, si les informacions no ens fallen, de la qual està dedicada a versions pletòriques de la Heiligmesse i la Paukenmesse. Atenció, tanmateix, al motet que tanca el disc, Insanae et vanae curae: gràcies als Monteverdi, ell sol ja val el preu del disc.
Dins del camp de la raresa pura i dura hem d'incloure el recital captat en directe a París de Claudio Abbado i l'Orquestra de Cambra d'Europa amb lieder de Schubert (Deutsche Grammophon). Lieder? Orquestra? Com es menja això? Doncs gràcies a la tasca adaptadora d'autors com Britten, Brahms, Reger, Berlioz, Liszt i Webern. Anne Sofie von Otter i Thomas Quasthoff justifiquen amb escreix l'interès d'aquestes cançons iguals, però diferents, de meravelloses.


DISC DEL MES
José de Eusebio és el màxim responsable del retrobament amb la veu dramàtica d'Isaac Albéniz, una faceta a la qual el compositor de Camprodon va dedicar molt de temps i esforç i que no es pot despatxar, com fins ara era habitual, com una mera anècdota. Coincidint amb l'estrena escènica de la versió original de Merlin al Real, Eusebio publica ara a Decca Henry Clifford, estrenada el 1895 al Liceu en traducció italiana, i recuperada amb el seu text original en anglès obra del mecenes d'Albéniz, Francis Burdett Money-Coutts. Més lírica (compta amb dos duos extensos per als enamorats), més exigent amb les veus, però també menys fascinant, sobretot pel que fa a la instrumentació, que Merlin, aquesta òpera ambientada en la Guerra de les Dues Roses a Anglaterra compta amb moments meritoris com el cor fúnebre a cappella del primer acte. Aquiles Machado sembla forçat en un rol que demana un tenor més dramàtic, però compleix amb escreix dins d'un equip en què destaquen Alessandra Marc, Jane Henschel, Carlos Álvarez i Ana María Martínez. Un cop més, cal agrair a José de Eusebio la recuperació d'una part molt important de la nostra història.

Xavier Cester
Avui