Cerca de notícies

Enquesta

Una altra òpera és possible

20/11/2005 |

 

La segona part del seu nom ja ho diu prou clar: Noves Creacions. El Festival d'Òpera de Butxaca arriba a la seva desena edició amb una aposta decidida per la música d'ara mateix, aparcant (per sempre?) la recuperació d'obres del passat, en especial del gènere buf del segle XVIII, que tantes alegries ens havia donat. Una opció, en tot cas, coherent que demostra una voluntat de risc que altres institucions, per més inri públiques i amb moltíssims més recursos, no sempre tenen.

Sempre hi haurà qui prefereixi associar la idea de risc amb possibilitat d'error, quan l'ampolla és sempre millor mirar-la mig plena, és a dir, possibilitat d'encertar-la. Pel que portem vist d'aquesta edició, a falta de la producció més important, Juana, que comentarem la setmana entrant, els resultats se situarien en un punt intermedi entre els dos extrems, això sí, amb una clara millora pel que fa a l'acabat final dels diversos espectacles.

Perquè d'òpera, òpera en el sentit convencional -per molt ampli que aquest sigui-, no n'hem vist cap. Ep, aclarim que a aquest cronista això de les etiquetes li interessa més aviat poc. El certamen arrencava amb Stabat, a la Sala Beckett, una obra on Xavier Maristany ha embolcallat els versos de Víctor Sunyol amb un fons sonor electrònic altament suggeridor en molts moments, al costat d'unes participacions vocals en directe menys efectives (no pas per culpa de les cantants, María Hinojosa, Carme Sánchez i Montse Vellvehí). Les projeccions videogràfiques -que sovint feien més clar el text que el mateix cant- van contribuir a la sensació global d'instal·lació acurada més que d'experiència dramàtica.

"Tres òperes en una" és l'enunciat de Decorado con vistas, estrenat al Met-Room (per què en aquest espai la memòria ens recordava l'enyorat Malic?), treball conjunt però no barrejat -tot i cites comunes a la Simfonia núm. 40 de Mozart- de tres compositors, Sergio Fidemraizer, Eduardo Diago i Domènec González de la Rubia amb el mateix punt de partida, una trobada al costat del pipicà d'un parc. La més fluixa del trio era Primera luz, amb uns versos artificiosos d'Edgardo Dobry que no sabem si la música de Fidemraizer havia de comentar irònicament. Si és així, el seu puntillisme postserial no va servir de gaire; si la intenció era la contrària, encara menys. Més estimulant va ser la propulsió rítmica i el sentit de l'humor crític de Diago a Buenos días, mentre que González de la Rubia -en funcions alhora de director de l'Ensemble Diapasón- mostrava més volada lírica, però també excessiva efusivitat sonora, en Necksa. Curiós, aquest darrer terç, en català, va ser menys intel·ligible textualment que els dos primers en castellà. Sigui com sigui, Decorado con vistas va ser una bona oportunitat per retrobar-se amb dos cantants excel·lents com Marta Rodrigo i Toni Marsol. Però el pipicà, de què servia?

Xavier Cester
Avui