Cerca de notícies

Enquesta

Llums, càmera... òpera!

7/11/2005 |

 

Anthony Minghella debuta en el món de l'òpera amb 'Madama Butterfly' a Londres i s'afegeix a la nòmina de directors de cinema atrets pel gènere líric.

Divos de l'òpera en lloc d'estrelles de Hollywood. Focus de teatre en lloc de càmeres. Una partitura en lloc d'un guió. Tot i les diferències entre gèneres, molts directors de cinema han estat i són temptats pel món de l'òpera, un fenomen que aquesta temporada ha tingut exemples ben vistosos. Sense anar més lluny, dissabte, Anthoni Minghella, el realitzador d'El pacient anglès o Cold Mountain, va debutar en el gènere líric amb Madama Butterfly de Puccini a l'English National Opera (ENO) de Londres.

No és l'únic exemple. En un dels espectacles més esperats dels propers mesos, Michael Haneke muntarà al gener Don Giovanni de Mozart a l'Òpera Nacional de París. Una tria que sobre el paper promet, ja que un dels cineastes més inquietants del continent europeu (La pianista, Funny Games) pot oferir una perspectiva fascinant sobre la història del seductor sevillà. Per la seva banda, un realitzador als antípodes de Haneke, Garry Marshall (Pretty Woman), ha inaugurat la temporada de l'Òpera de Los Angeles amb una opereta, La Grande-Duchesse de Gérolstein, d'Offenbach.

Comencem amb Visconti
Sense entrar en els exemples en sentit contrari, és a dir, òperes adaptades a la gran pantalla -amb productes cèlebres com el Don Giovanni de Joseph Losey o La flauta màgica d'Ingmar Bergman, a la qual s'afegirà l'any vinent una altra Flauta, ara dirigida per Kenneth Branagh-, de cineastes atrets per les passions desfermades per l'òpera en trobem una bona pila al llarg dels darrers 50 anys.

El nom més paradigmàtic, esclar, és el de Luchino Visconti. La seva col·laboració amb Maria Callas a la Scala de Milà és ja llegendària en obres com La Vestale, La Traviata, La Sonnambula, Ifigenia in Tauride i Anna Bolena, i el director italià també va deixar la seva petja en un Don Carlo al Covent Garden de Londres de llarga vida. Per no dir res del reflex que l'òpera té en la seva filmografia. L'escena a Senso situada a La Fenice de Venècia durant una representació d'Il trovatore de Verdi és tot un paradigma.

Col·laborador de Visconti, Franco Zeffirelli ha compaginat com el seu mentor (tot i que no al mateix nivell) la feina darrere les càmeres amb posades en escena que tendeixen a l'espectacularitat. No és estrany que el seu nom estigui sobretot associat amb el Metropolitan de Nova York, on les profusions d'extres i coloraines són més apreciades.

Però el mateix Met va ser escenari d'un altre cas, menys conegut, de cineasta en tasques de regista: Joseph L. Mankiewicz no només va disseccionar el món del teatre a Eva al desnudo sinó que també va dirigir La Bohème de Puccini.

Figures més recents com els britànics Ken Russell (The Rake's Progress, Princess Ida) i John Schlesinger (Els contes de Hoffmann, El cavaller de la rosa, ambdues al Covent Garden), el rus Andrei Tarkovski (Boris Godunov), o els nord-americans Herbert Ross (La bohème) i William Friedkin (Ariadne auf Naxos) també han trepitjat amb èxit variable els escenaris lírics.

Una fòrmula segura?

És garantia d'èxit treballar amb un cineasta de prestigi? No pas sempre. La realitzadora alemanya Doris Dörrie va tenir certa gràcia al convertir la Turandot de Puccini en un còmic manga a la Staatsoper de Berlín, però el seu muntatge de Rigoletto de Verdi a Munic, trasplantat al Planeta dels simis, va ser un pur horror.

Un cas diferent és el de Lars von Trier. Quan Wolfgang Wagner, el sempitern capitost del Festival de Bayreuth, va anunciar a so de bombo i platerets que el nou Anell del nibelung del 2006 estaria dirigit pel creador del Dogma, la incredulitat va anar acompanyada de la sospita que, ben mirat, la jugada potser era d'una genialitat que s'escapava al comú dels mortals.

No serà pas així. Tot i que el director danès va començar a treballar a fons en el projecte (hi ha un interessant article a la web de Zentropa on parla, entre altres conceptes, de la "foscor enriquida" que era en la base de la seva idea), al final va tirar la tovallola.

Qui sí que treballa amb directors de cinema per al seu particular Anell és la Canadian Opera Company. Atom Egoyan ha contribuït a la Tetralogia amb La valquíria, i François Girard s'ha responsabilitzat de Siegfried.

Perepunyetes com a vegades són, alguns mitjans britànics han volgut buscar en la tria de Minghella per a la Madama Butterfly de la ENO una simple estratègia de màrqueting d'una companyia en hores baixes per atreure espectadors. En tot cas, no hi ha dubte que el cineasta s'ha pres la feina seriosament. "Intento fer pel·lícules que siguin tan cinemàtiques com sigui possible, i la meva feina al teatre és fer un espectacle tan teatral com pugui", ha afirmat al Times.

Amb la col·laboració de la seva dona, la coreògrafa Carolyn Choa, Minghella aposta per l'austeritat del decorat en contrast amb els colors del vestuari en una posada en escena en què "intento evitar jutjar. Conèixer el començament i el final de cada personatge és un error". Per això, "sempre busco el moment on l'actor et deixa entrar en la seva vida interior i aquí intento fer el mateix".

¿Serà Pedro Almodóvar el proper cineasta atrapat per la xarxa operística? Figures tan diverses com Riccardo Muti i Gerard Mortier ja han tirat l'ham.

Avui