Cerca de notícies

Enquesta

El camí de l'heroi

23/10/2005 |

 

L'estructura típica de molts relats sobre herois, com els cavallers artúrics que tan bé ha analitzat Victoria Cirlot a Figuras del destino. Mitos y símbolos de la Europa medieval (Siruela), mostra els protagonistes sorgint del si d'una família adoptiva, entrant en territori ignot, amb una primera acció que té com a objectiu trobar el pare veritable. Amb les variacions que pertoquin, aquesta no deixa de ser la base de Siegfried, en què, per complir el seu destí, l'heroi homònim retroba els orígens a través del que li explica Mime, el seu pare adoptiu, la forja de l'espasa del seu pare mort, Siegmund, i, sobretot, quan amb aquesta trenca la llança del Wanderer/Wotan, el pare dels déus (i el seu avi!), que va precipitar la caiguda dels Wälsungs. Segons com es miri, és sobretot aquest darrer acte i no tant la mort de Fafner i l'aconseguiment de l'anell el que permet a Siegfried assolir el que tot heroi necessita: una dona.

Aquesta transformació de vailet fort i innocent a heroi en ple èxtasi amorós, de bon salvatge a redemptor -fracassat, com ja es veurà- del món, va quedar explícita de manera divertida en la posada en escena de Keith Warner, qui, en els primers compassos, ens va mostrar el pas del bressol, la infantesa, l'adolescència i l'edat adulta del darrer dels Wälsungs. En aquesta continuació del nou Ring del Covent Garden, un cop més, les reaccions crítiques han estat conduntents contra Warner, si bé les principals queixes són per als aparatosos decorats de Stefanos Lazaridis, que posen al límit la capacitat tècnica del teatre tot i que tenen més coherència de la que els col·legues illencs volen veure: la llar de Mime és la ruïna del laboratori genètic d'Alberich a Das Rheingold, amb l'afegit d'un avió (nazi?) estrellat, indici que l'intent de dominar el món ha anat malament. Si Warner va excel·lir en l'agilitat humorística de molts moments de l'obra, no es va oblidar de la seva càrrega més profunda, encarnada en un Wanderer envellit, que llença tot els seus llibres, tot el seu saber, conscient del final que s'acosta, un final contra el qual, malgrat tot, encara li queda un bri de resistència desesperada, no només intentant barrar el pas de Siegfried, sinó travessant Erda amb la seva llança quan la mare de Brünnhilde és incapaç de donar-li les respostes que necessita.

Llàstima que el duo final entre valquíria i heroi, més enllà de la projecció de les seves ombres gegantines sobre la paret blanca que presidia el darrer acte de Die Walküre, estigués, en la seva excessiva simplicitat, en contradicció amb tot el que s'havia vist abans. En canvi, la transformació de Fafner en drac, tot mantenint el to humorístic -un cert aire d'atracció de Port Aventura- va estar ben resolta. Més centrat que a Das Rheingold, menys inquietant que a Die Walküre, Keith Warner continua deixant més preguntes que respostes, cosa lògica en una obra que fa el mateix. Ja falta menys per al final.

Xavier Cester
Avui