Cerca de notícies

Enquesta

Batuta inflamada

22/10/2005 |

 

Si la vida fos tan simple com un anunci, aquesta crítica parlaria d'un JASP, aquells joves tot i que de sobres preparats que es van fer cèlebres fa uns anys. Per sort, la realitat sempre és més rica i complexa, com va demostrar el concert amb què Daniel Harding i la Simfònica de Londres van obrir el cicle Palau 100. Jove o no jove, el director britànic és un músic notable capaç de brindar lectures d'una energia només comparable a la que desprèn des del podi. Vet aquí, tanmateix, el problema. Les seves versions deixen l'espectador suat, exhaust i enrojolat com el mateix Harding. La intensitat està tan poc dosificada que assistim a un clímax perpetu que roba a la música la seva direccionalitat, la qual cosa no vol dir que el director britànic sigui un matusser. També va aconseguir instants d'extrema delicadesa -com va cantar la corda al segon temps de la Quarta simfonia de Brahms!-, però aquests mai acabaven d'estar ben lligats amb la resta. En l'obertura Genoveva de Schumann, la culpa podia ser del mateix compositor, en Brahms, no. Harding no va controlar l'explosiu metall de la Simfònica de Londres, amb la qual cosa, en el Doble concert, quan entraven els solistes després d'un tutti eixordador, l'efecte era com el d'aquells discos als quals has de graduar constantment el volum. Sorgits de les files de l'orquestra, Gordan Nikolitch (violí) i Tim Hugh (violoncel) van estar més que a l'altura del repte, sobretot el primer. Pel que fa a la Quarta, tot i les reserves enunciades, va ser difícil no deixar-se arrossegar per la sinceritat de la batuta de Harding.

Xavier Cester
Avui