Cerca de notícies

Enquesta

Daniel Harding: "He tocat el cel amb la Simfònica de Londres"

17/10/2005 |

 

El director condueix el prestigiós conjunt britànic a l'inici de Palau 100.

Daniel Harding és un dels directors que ha despuntat de forma més fulgurant en el terreny de la música clàssica. Va ser la batuta més jove que va capitanejar l'Orquestra Simfònica de Londres, un dels conjunts més sòlids i admirats del món, del qual avui és director principal convidat. Amb aquesta formació, el mestre de cara angelical, que aparenta molts menys dels 30 anys que té, torna demà al Palau de la Música per obrir el cicle Palau 100. "Fa 10 anys que treballo amb aquesta orquestra i en vaig necessitar set o vuit per aprendre a treballar-hi. Cada formació té la seva dinàmica i amb aquesta vaig haver d'assajar molt amb els músics fins que, de sobte, no sé què va passar, però va arribar un moment en què vaig tocar el cel i encara hi som", comenta Harding, via telefònica. "Tenen tècnica, això és ben sabut, però també han desenvolupat una gran curiositat", afegeix.

A Barcelona interpretaran l'obertura de Genoveva, de Schumann, i dues obres de Brahms: el Doble concert per a violí i violoncel, amb Gordan Nikolitch i Tim Hugh com a solistes, respectivament, i la Simfonia núm. 4. "Al principi de la meva carrera, Brahms va significar un gran repte per a mi i per això hi vaig centrar una part important de la meva feina. Amb la LSO --la London Symphony Orquestra-- els últims anys m'he bolcat en el gran repertori amb Mahler, Xostakóvitx, Strauss... Però ara volíem fer una cosa diferent i Brahms ens va semblar interessant".

Més enllà dels coneixements que té, una de les claus del seu èxit està en la manera en què afronta la seva carrera. Harding sembla estrany a la pressió, siguin quines siguin les circumstàncies. Per exemple: el 7 de desembre dirigirà l'estrena de la temporada de l'Scala de Milà amb Idomeneo, de Mozart. Serà la primera vegada en 19 anys que Riccardo Muti no hi estarà al capdavant: "Muti, sens dubte, és magnífic i ha sigut molt important per a l'Scala durant molt temps, però jo no sóc ell ni tampoc ho pretenc ser".

NOMÉS L'ESSENCIAL
Harding intenta no pensar en temes extramusicals: "Em sembla poc sana aquesta obsessió per la jornada inaugural de l'Scala. A cada òpera que estrena hi poso el mateix interès. Vaig a Milà i faig Mozart: no penso més enllà. Només em concentro en la música perquè el meu deure és que la gent hi disfruti. El tema de la intendència del teatre o la seva política no és cosa meva".

Segurament aquesta actitud l'ha ajudat en la seva carrera. Només així s'entén que amb només 16 anys seduís Simon Rattle, que es va interessar per ell després d'escoltar una gravació de Pierrot lunaire, de Schönberg, que Harding va dirigir a l'institut on estudiava. O que, quan va pujar al podi de la Filharmònica de Berlín per col.laborar amb Claudio Abbado com a assistent, ho fes sense sentir-se aclaparat.

"Em sento còmode davant una orquestra, és una cosa natural. Tot i que ser director és una cosa difícil que costa aprendre, pujar al podi no m'ha fet mai por. Des del dia en què em vaig situar davant d'una orquestra vaig saber que era el meu lloc", explica Harding, que no prové d'una família de tradició musical.

Pel director, un dels més sol.licitats actualment, la trobada amb Rattle --li va oferir la primera feina com a assistent a l'Orquestra de Birmin- gham-- va ser crucial: "Jo sabia el que volia. Però ell em va fer creure que ho podia aconseguir".

Marta Cervera
El Periòdic