Cerca de notícies

Enquesta

El poder dels atributs

16/10/2005 |

 

Poden quinze segons fer oblidar tot el que passa en una representació? Delerosos de titulars cridaners i escàndols més o menys prefabricats, ¿desvirtuen els mitjans de comunicació la complexitat inherent a qualsevol bon espectacle operístic? Aquestes preguntes, que poden tenir tant respostes afirmatives com negatives, sorgeixen arran d'una nova producció del Tannhäuser de Wagner al Gran Teatre de Ginebra.

Tot el mullader ha vingut de la presència en el primer acte d'una estrella del porno amb el membre viril en espectacular erecció, simulant el rapte d'Europa per un Zeus amb cap de toro, enmig d'un ballet d'alt contingut eròtic. Sens dubte, els companys i companyes d'ICV també haurien fet un comunicat de protesta per aquest exhibicionisme, oblidant que, al capdavall, es tractava de la representació d'una bacanal (n'hi ha d'ecosostenibles?), però l'important és que tot plegat només era una anècdota, l'aspecte menys definitori de la proposta escènica que signava Olivier Py.

Sigui com sigui, Jean-Marie Blanchard, director general del Gran Teatre de Ginebra, ens comentava que, sense la notorietat generada per la presència d'aquest HPG d'atributs considerables, les entrades també s'haurien exhaurit. Acceptant de bona fe que no hi havia voluntat provocadora -vist l'espectacle, no costa tampoc gaire-, la pregunta que queda en l'aire és a qui li interessa tot aquest merder: ¿als mitjans que, només si hi ha una mica de sal i pebre, es dignen a parlar d'òpera? ¿Als teatres que veuen créixer la demanda d'entrades? ¿Als directors d'escena que troben així el seu nom per tot arreu? ¿Als espectadors satisfets d'assistir a un esdeveniment del qual tothom parla i, si escau, en poden ser protagonistes a través de les seves protestes -una i ben dèbil a la funció que comentem?-. Potser que ens calmem una mica.

L'actor, director i escriptor francès ja va signar la temporada passada a Ginebra un Tristan und Isolde premiat per la crítica hexagonal i de futura edició en DVD, tot i que ara no ha recollit els mateixos sufragis. Amb una escenografia basada en llums de neó que no paren de moure's en configuracions diverses (brillant el pas d'una església a una creu), Py incideix en el caràcter representacional de molts dels personatges de l'obra: no debades es maquillen i desmaquillen en diverses ocasions per mostrar-nos la seva cara veritable.

Eix inequívoc de la proposta és Elisabeth, en absolut l'antítesi de Venus. La seva incomoditat davant la societat del Wartburg, el vestit vermell com el de la deessa que amaga rere les seves austeres robes, la transformació en una mena de verge guerrera i la seva transfiguració final acompanyada del seu estimat, reforcen l'aposta de Py per aquest amor espiritual que la noia encarna, ben lluny de la religió com a institució -el momificat Papa que reparteix benediccions a tort i a dret-, però sense condemnar la validesa de l'amor carnal de Venus.

Xavier Cester
Avui