Cerca de notícies

Enquesta

Un amor impossible

10/10/2005 |

 

El Gran Teatre del Liceu homenatja Victòria dels Àngels amb la projecció d'un audiovisual i un recital de la soprano Ofèlia Sala.

Com es recorda la memòria d'una gran artista? El Liceu va acollir ahir a la tarda un homenatge a Victòria dels Àngels, un just recordatori a la que, ras i curt, ha estat una de les més grans cantants del segle XX, desapareguda el passat 15 de gener. Una exposició al Foyer amb vestuari de la soprano i material relacionat amb ella (com alguns contractes amb el teatre) complementava l'acte.

Segurament, la personalitat modesta de Victòria no hauria admès un excés d'efusió sentimental, la qual cosa no obsta perquè la impressió global fos d'un homenatge tan just en les intencions com justet en els resultats.

La primera part l'ocupava un audiovisual amb guió de Jaume Radigales (enlloc constava el nom de cap realitzador) que, amb la veu campanuda de Josep Cuní, seguia les principals fites de la vida i la carrera de la soprano. Dates, papers, debuts anaven desfilant mentre imatges d'arxiu ens mostraven Victòria en recital o com a Elisabeth, Violetta, Manon o Rosina, en filmacions d'origen televisiu -quan la caixa tonta no vivia d'esquena a la cultura- d'estil avui en dia ben caducat. Veient-la i sentint-la, l'emoció va omplir el teatre, sobretot en una Mimì que va despertar les ovacions espontànies del públic. Ovacions que es van repetir de peu dret al final de la projecció. Esclar que, filant prim, molta gent es va quedar immòbil a la cadira: la mateixa Victòria ja parlava des de la pantalla del seu amor impossible amb el teatre de la Rambla.

Aquest aspecte és un dels més comentables d'un documental fet amb cura innegable -els dos lieder triats com a inici i final, En ales del cant de Mendelssohn i A la música de Schubert, eren el millor resum del tarannà artístic de Victòria-. Sobre el divorci entre soprano i Liceu, s'hi passa com de puntetes, citant fonts descobertes als arxius personals de Victòria, i responsabilitzant bàsicament el seu entorn. El que més es troba a faltar, tanmateix, són testimonis dels qui la van conèixer o dels que van treballar amb ella per poder fer un retrat més complet de l'artista. Esclar que també van faltar al teatre molts d'aquests companys de professió que tant van parlar arran de la seva mort.

Artistes com Victòria no tenen hereus, però sí que deixen un exemple de rigor i servei a la música. Un exemple que Ofèlia Sala segueix i que explica, ja que no es va comptar amb ningú més, el seu protagonisme a la segona part. La soprano valenciana va abordar de forma impecable peces habituals del repertori de Victòria, però el final de la sessió, amb ofrena floral inclosa, va deixar regust d'anticlímax. Una darrera curiositat: s'homenatjarà també Manuel Ausensi?

Xavier Cester
Avui