Cerca de notícies

Enquesta

Obertura i tancament

9/10/2005 |

 

Gala inaugural del Palau de les Arts Reina Sofia de València, dissenyat per Santiago Calatrava, abans de la seva posada en marxa definitiva d'aquí a un any.

L'òpera ja compta amb un nou temple. Bé, de fet, hi comptarà en un futur proper. Ahir al vespre va tenir lloc el concert d'inauguració del Palau de les Arts Reina Sofia, un nou complex cultural obra de Santiago Calatrava integrat en la Ciutat de les Arts i les Ciències, primera prova de foc d'un equipament que, després dels fastos inicials (el concert es repeteix avui i a final de mes Zubin Mehta dirigeix la Novena de Beethoven), no veurà la primera òpera representada fins a la tardor de l'any vinent.

Més enllà de la tradicional foguera de les vanitats que solen ser aquests actes -presència de la monarca que dóna nom a l'espai, autoritats, polítics i famosos múltiples, modelets de tot tipus, premsa de mig Europa i molts curiosos mirant-s'ho des de fora-, el primer contacte amb l'edifici va ser positiu. La gran nau que Calatrava ha ancorat en el llit sec del Túria -tot i estar encerclada d'aigua- és una mola espectacular de formes orgàniques i línies corbes que recorden de lluny la celebrada Òpera de Sydney. Esperem que sigui l'única similitud, perquè el teatre dels antípodes està ple de deficiències tècniques i acústiques que tant de bo no es trobin a València. Tot i que algun problema hi ha.

La sala principal, la que acollirà els grans espectacles d'òpera, presenta un marc agradable amb les seves parets de trencadís. Ara bé, ¿té sentit, en ple segle XXI, obrir un teatre a la italiana, amb severes limitacions de visibilitat als laterals? O ja posats, amb butaques tan estretes. Pel que fa a una de les qüestions essencials, l'acústica, el format concert no permet fer judicis definitius. L'orquestra sonava brillant, i el cor, poderós, ajudat per la presència d'una caixa acústica, en detriment d'uns solistes que sovint quedaven llunyans. Caldrà esperar a una òpera escenificada.

Sobre el projecte valencià corre una sospita que esperem que el temps desmenteixi: el d'un projecte faraònic, costosíssim (molt per sobre del pressupost inicial) i pensat més com a política d'aparador que com a realitat arrelada en l'entorn. La presència de dues figures com Lorin Maazel i Zubin Mehta no aclareix gaire cosa, no per la seva qualitat, sinó pel dubte de si s'arremangaran de valent per tirar endavant l'empresa.

Maazel va ser el gran mestre de cerimònies d'un programa massa heterogeni, amb una selecció de l'òpera espanyola més famosa de totes, Carmen, diversos fragments de sarsuela compostos per autors valencians, els Cuatro madrigales amatorios del compositor més famós del país al segle XX, Rodrigo, i una mica de Falla (El sombrero de tres picos), potser per donar una mica d'espetec orquestral. I la llengua del país? En l'himne i prou.

Vedets i comparses
A l'espera de la creació d'una orquestra pròpia, una àmplia tria de músics valencians repartits arreu, començant per l'OBC, i les veus del Cor de la Generalitat Valenciana i l'Escolania de la Mare de Déu dels Desemparats, van donar un coixí de qualitat a la vetllada. En canvi, els solistes del país eren mers comparses davant les vedets convidades. Que les excel·lents Sandra Fernández, Elena de la Merced, Isabel Monar i Ofèlia Sala es repartissin les peces de Rodrigo no feia justícia a la qualitat contrastada de l'escola de cant valenciana.

Demanar sofisticació musical en una gala d'aquest tipus seria escabellat. Com a mínim hi va haver una mica d'espectacle, amb la testosterona tenoril aportada per Robert Alagna com a Don José i en la vibrant jota d'El trust de los tenorios, i la petulància vocal de Carlos Álvarez. En canvi, el rebuscament expressiu d'Angela Gheorghiu, tant com a Carmen com en una La corte de Faraón que passa automàticament als annals de moments més marcians viscuts en un coliseu líric, no va ser apte per a tots els paladars. I Maazel? Dirigint, oh raresa, amb la partitura davant, el veterà mestre va fer el que s'esperava d'ell: brillant, aparatós, de cara a la galeria. De fet, només era una gala.

Xavier Cester
Avui