Cerca de notícies

Enquesta

El No-Do de 'Don Giovanni'

2/10/2005 |

 

Divisió d'opinions a l'estrena al Teatro Real del muntatge de Lluís Pasqual.

Un miniescàndol. Comptat i debatut, aquesta és la millor manera de definir la reacció, divendres al vespre, a l'estrena de l'espectacle inaugural de la temporada operística al Teatro Real. En aquest Don Giovanni que significava el debut al coliseu madrileny de Lluís Pasqual hi va haver aplaudiments i protestes contra gairebé tothom. Això sí, dins d'un ambient gèlid, gairebé d'indiferència, no pas inhabitual entre un públic no precisament conegut per les seves efusions i sobretot amb un públic que semblava més interessat per l'acte social que pel que passava a escena.

L'operació, d'entrada, semblava segura: un equip musical bàsicament espanyol i un director d'escena de prestigi per a una de les grans òperes de la història. Comptar, tanmateix, amb totes les peces precises no és garantia que encaixin amb encert. I si hi va haver un responsable que la salsa no quedés ben lligada, era al fossat: en el protestímetre, Víctor Pablo Pérez, un altre debutant a la casa, es va endur el primer premi. I amb raó.

Neta, polida, ben articulada, amb la lliçó de les interpretacions historicistes ben apresa, la seva direcció del capolavoro de Mozart va ser d'una anorèxia dramàtica exasperant, d'una blanor irritant. Davant una fusta més encertada, a la corda de l'orquestra del Real li va mancar de forma greu el pes específic imprescindible perquè la música arrossegués l'espectador en el remolí emocional que se suposa que és aquesta òpera. Encara més greu, la sincronia entre el gest de Víctor Pablo Pérez i els cantants a escena va ser molt imperfecta, en especial al primer acte.

La llatinitat del repartiment sempre és un factor a favor a l'hora d'interpretar les òperes italianes de Mozart, i al costat d'intèrprets provinents dels quatre cantons de l'Estat, hi havia un parell de veus italianes que afavorien que el text de Lorenzo da Ponte arribés amb més claredat, sobretot en uns recitatius ben ritmats (reconeguem aquí la responsabilitat que pogués tenir el director musical) i no bordats com sovint passa amb cantants anglosaxons o germànics. Justament, l'únic membre no llatí de l'equip, Alfred Reiter, va ser el més nefast de tots, amb un Comanador que no espantaria ni una mosca.

Les cares del seductor
El paper més complex de l'obra és, justament, el del protagonista, no per la dificultat vocal, sinó per la disjuntiva de com crear un personatge creïble, de carn i ossos, quan no es tenen grans àries (com Donna Anna o Donna Elvira) amb les quals autoafirmar-se: Don Giovanni només existeix en relació amb els altres personatges.

El carisma vocal i escènic de Carlos Álvarez és innegable, i el baríton malagueny va saber diferenciar amb encert les múltiples cares que empra el seductor en el seu art (fins i tot, petit miracle, va quadrar de forma notable la coneguda com ària del xampany). Hi surava, malgrat tot, una sensació, tan subjectiva com es vulgui, que Álvarez no jugava a fons les seves cartes, que la seva entrega no era absoluta. Esclar que, ho repetim un cop més, el seu paper és el menys lluït de l'auca.

Ni per color ni per densitat del so, María Bayo no és una opció natural com a Donna Anna. La soprano navarresa va trobar una dimensió tràgica al seu fraseig que no li coneixíem, i un elegíac Non mi dir va ser un dels moments musicalment més reeixits de la vetllada. Ara bé, en moltes ocasions, les exigències del paper superaven amb escreix els seus recursos, com en un Or sai chi l'onore amb doloroses (per a ella i per a l'espectador) ascensions a l'agut.

Josep Bros (José en aquestes latituds) va ser un Don Ottavio exemplar de propietat estilística i elegància en la línia, tot i que les notes tingudes d'Il mio tesoro posaven a prova el control del seu vibrato. En conjunt, va ser la Donna Elvira de Sonia Ganassi la que va dominar amb més seguretat tots els elements del seu paper, des de la fúria despitada de l'abandonament al to quasi de pregària de Mi tradì. La seva remarcable prestació, però, no ens fa desdir de l'opinió que posar una mezzo en aquest paper és un error.

Xavier Cester
Avui