Cerca de notícies

Enquesta

Desapassionat 'Don Giovanni'

2/10/2005 |

 

L'òpera de Mozart, amb un muntatge de Lluís Pasqual, va dividir el públic del Teatro Real

El Don Giovanni de Mozart que va inaugurar divendres la temporada operística del Teatro Real de Madrid va ser rebut amb aplaudiments i esbroncades gairebé a parts iguals, però, com si els espectadors s'haguessin contagiat de la falta de passió a l'escenari, els uns i els altres van ser breus i poc entusiastes en qualsevol dels dos sentits, sense donar peu a la verdadera bronca polèmica.

Els únics que només van rebre aplaudiments van ser el tenor Josep Bros (Don Ottavio) i la soprano María José Moreno (Zerlina). Les crítiques sorolloses van ser per a tots els altres, amb menys intensitat per al baríton Carlos Álvarez en el paper protagonista i la mezzosoprano Sonia Ganassi (Donna Elvira), i amb més intensitat per a la soprano María Bayo, una Donna Anna que va tenir un primer acte molt poc convincent, el baix Lorenzo Regazzo (Leoporello), el tenor José Antonio López (Masetto) i el baix Alfred Reiter, un Comanador que no hauria espantat ni un nen de pit.

Aquesta barreja d'aplaudiments i d'esbroncades també va atrapar el director d'escena, Lluís Pasqual, i el director musical, Víctor Pablo Pérez, tots dos debutants al Teatro Real.

ESPANYA FRANQUISTA
Pasqual va traslladar l'obra des del segle XVIII original fins a l'Espanya dels anys 40, amb edificis en ruïna, bicicletes i uns cavallets de fira en què no faltaven els autos de xoc. La seva intenció era aproximar l'obra als espectadors d'avui, encara que, segons explicava a aquest diari abans de l'estrena, "és una Espanya franquista sense Franco, i també podria ser la Itàlia de Mussolini".

Efectivament, l'escenografia i el vestuari, realitzats respectivament per Ezio Frigerio i Franca Squarciapino, podrien reflectir un ambient sicilià d'aquells temps, i el bigoti del protagonista, més que dibuixar un senyoret fatxa andalús, recordava més aviat l'actor italià Giancarlo Giannini.

Don Giovanni pot tenir moltes lectures. Pot ser entesa com una història de poder, d'honor, d'amor, o de dignitat. Segons Pasqual, l'òpera de Mozart és "per sobre de tot, l'obra més gran que la humanitat hagi fet sobre l'eros, aquest impuls de foc que es troba a l'arrel de l'ésser humà".

Però aquest impuls es va trobar a faltar, tant a l'escenari del teatre madrileny com a la fossa de l'orquestra. Hi va faltar passió, però el que més va escassejar va ser l'emoció. Els molt tímids i escassos aplaudiments després de les grans àries ja feien preveure el que va venir al final, quan va baixar el teló.

Com que era nit d'inauguració operística de la temporada, eren moltes les cares conegudes. Hi havia ministres d'ara, com Elena Salgado; d'abans, com Pilar del Castillo o Rafael Arias-Salgado, i fins i tot un de molt abans, i ara superministre europeu, com Javier Solana. També hi havia diversos pesos pesants dels seus respectius àmbits, com el periodista Iñaki Gabilondo; l'empresari Claudio Boada; l'advocat Antonio Garrigues Walker, i l'actriu i directora Núria Espert, amb la seva filla Alícia Moreno.
I a la porta, muntant guàrdia, cirurgians del cor, amb el micròfon a la mà, a l'aguait de famosos a qui aplicar el bisturí.

Rosa Massagué
El Periódico