Cerca de notícies

Enquesta

Nou és el número

25/9/2005 |

 

Dins la perillosa i equívoca tendència a confondre vida i obra, una de les herències romàntiques que sembla que perduraran in saecula saeculorum, hi ha l'espinosa qüestió de com la consciència de la pròpia mortalitat, la íntima comprensió que el camí s'acaba, es reflecteix en una obra musical. Aquestes reflexions van venir al cap del cronista arran de la cita final del seu embogit periple per diversos festivals europeus d'estiu, periple que, per a més gran comfort del sofert lector, acaba ara que ja som a la tardor.

Les ventades que vam trobar a Lucerna, ¿eren un senyal de la presència a la ciutat suïssa de la Simfònica de Chicago, ciutat coneguda com the windy city? Qui sap. El que va quedar clar en els tres concerts que van oferir és que la formació nord-americana continua ferma al top ten, top three o top el que sigui de les orquestres mundials. Aquest pot ser un immillorable llegat de Daniel Barenboim ara que enceta la seva darrera temporada com a director musical de l'orquestra, càrrec que ocupa des del 1991.

Dos dels tres programes tenien com a caps de cartell sengles novenes simfonies que lliguen perfectament amb les premisses inicials, la de Mahler i la de Bruckner. La primera és sovint considerada un comiat, un punt final, no només a tota una vida de lluites i angoixes, sinó també a tota una tradició simfònica que arrenca amb Haydn, Mozart i Beethoven. Tot plegat, esclar, fet amb el personal estil del compositor: dos grans moviments lents emmarcant un scherzo agitat i un Rondo-Burleske infernal. Que Mahler comencés i gairebé acabés -ai, la maledicció beethoveniana- una Desena simfonia que obria altres vies evolutives no ha afectat la visió habitual de la Novena com una música terminal. I justament va ser en els passatges més concentrats, on el compositor per fi sembla arribar a un darrer estadi de beatitud, de pau amb ell mateix i amb el món, on la lectura de Barenboim va ser més convincent.

Efecte transformador
Deixem-ho clar: el seu Mahler mai ens ha convençut en la mateixa mesura que el seu Bruckner, però Barenboim no és un músic de mitges tintes. Fins i tot quan no s'està d'acord amb els seus plantejaments la seva implicació és total, la qual cosa fa que, quan tots els elements adients estan perfectament alineats, els resultats siguin corprenedors. El vessant ciclotímic de la música de Mahler, aquest caire testamentari de la simfonia coexistint amb els darrers esclats de revolta, va ser copsat sense problemes, tot i certs rampells de precipitació i/o confusió en el primer temps.

La corda i el metall de Chicago van estar a un nivell que només es pot qualificar d'enlluernador, amb una conjunció astoradora en el tercer moviment. Però va ser la manera, no per controlada menys sentida, com Barenboim va traduir el lirisme desfermat a l'adagio final la que va fer posar la pell de gallina, amb uns darrers compassos en què el so es va anar dissolent de manera suau, imperceptible, màgica. L'efecte transformador de la música, aquesta inimitable capacitat de regirar fins al més profund l'esperit de l'espectador menys predisposat, va ser semblant a la calmada meravella que provocava, en una exposició al veí Museu d'Art de Lucerna, l'aigua i el foc -altres elements de transformació i purificació- de les imatges de The Crossing de Bill Viola. "Potser és això la mort?", es preguntava el poeta Eichendorff en el que seria la darrera frase d'una altra música testamentària, els Quatre últims lieder de Strauss.

Aquest caràcter de darrer llegat també s'ha aplicat a vegades a la Novena de Bruckner, amb l'agreujant que l'obra, en aquest cas, està inacabada. En tot cas, la batalla emocional que el compositor reflecteix aquí -aquesta brutal dissonància que esclata a l'adagio- no té resposta, ni negativa ni consoladora (com en la peça de Mahler), i només ens queden les conjectures a partir dels esborranys del quart moviment que alguns han tingut valor de completar. Sigui com sigui, parlar de la Novena de Bruckner i Barenboim és rememorar una de les experiències més memorables de la nostra vida concertística: la versió que el director israelianoargentí va oferir al Liceu amb la Filharmònica de Berlín. Si en Mahler era la batuta la que a vegades pot despertar petits recels, en Bruckner és l'orquestra, no per la seva qualitat tècnica sinó per un so massa brillant. Esclar que, ben mirat, qui és el guapo que critica les tubes wagnerianes que van tancar l'obra amb el súmmum de delicadesa?

Més que variar substancialment la seva concepció, el que Barenboim ha fet és anar-la refinant, perfeccionant, sense perdre ni la tensió del discurs, l'habilitat per dominar els grans blocs sonors, o la capacitat de negociar amb un control mil·limètric els imperiosos crescendi brucknerians. Resultat? Impressionant, per partida doble, a més, ja que la memòria encara fresca ens recordava el preludi de Parsifal, tan emparentat amb la simfonia, que obria el concert. Si les Cinc peces per a orquestra opus 16 de Schönberg es beneficiaven del rigor intel·lectual de Barenboim, l'obra de Wagner (més música terminal!) va tenir tot el que li va mancar, per exemple, a Pierre Boulez a Bayreuth: respiració, elevació, espiritualitat.

Com que on n'hi ha dos n'hi ha tres, aquesta setmana la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana va inaugurar de manera oficial la temporada amb una altra Novena, la més cèlebre de totes, la de Beethoven. Salvador Mas va dirigir una versió de mesurada parsimònia i discontínua tensió al capdavant d'una Simfònica del Vallès no exempta d'accidents i impureses. Tot al contrari d'un Orfeó Català que té ben apamades les dificultats -que no són poques- de la partitura.

UNA MÀQUINA A TOT DRAP
Però tornem a Lucerna, Chicago i Barenboim, tot d'una revolada. Després de tant de drama, el programa hispano-gal de la clausura del festival va ser un vas d'aigua refrescant. No tant, per això, la primera part. Exercir la doble funció de solista i director més enllà del repertori del primer romanticisme, té els seus perills. I Barenboim els va tastar a les Noches en los jardines de España. Més que res, perquè a En el Generalife es notava que no tenia l'obra en dits. Amb tot la lectura es va anar centrant a mesura que avançava l'obra.

Barenboim es va rescabalar amb escreix en una segona part dedicada 100% a Ravel i que va permetre, no només al conjunt, sinó també als solistes de l'orquestra, des dels joves (el flautista Mathieu Dufour) als veterans (Dale Clevenger a la trompa), lluir-se a tot drap. El tremp, el misteri, el color, la brillantor de la Rapsòdia espanyola van ser tan dignes d'aplaudiment com els ultrapianíssims assolits per la corda a la Pavana per a una infanta difunta, amb un so d'una sedositat acaronadora. L'Alborada del gracioso va tornar a animar el panorama com a preludi de la gran traca final: el Bolero. El cronista admet que li agraden les versions rapidetes, que voregen, si pot ser per baix, els quinze minuts. La lectura de Barenboim va ser d'aquest tipus. Esclar que ¿és apropiat parlar d'una "versió de"? El pianista i director només va prémer el botonet d'aquesta gran maquinària musical -ep, un engranatge, per això, gens inhumà!- que és la Simfònica de Chicago i es va convertir en un espectador privilegiat de l'evolució paroxística i implacable de la música, un testimoni (ben interessat) de com les peces anaven encaixant amb una perfecció total. Com a cloenda del principal certamen orquestral del món, no hi podia haver una exhibició més espectacular.

Xavier Cester
Avui