Cerca de notícies

Enquesta

Remenar i triar

18/9/2005 |

 

Amb tota franquesa, la primera impressió en veure el conjunt de temporades que conformen la vida concertística barcelonina va ser de cert desencís per la manca d'imaginació general. Ningú esperava que els fastos de l'efemèride més sonada del 2006, el 250 aniversari del naixement de Mozart, provoquessin una indigestió de la música del genial salzburguès com la que vam tenir el 1991, bicentenari de la mort. Ep, indigestió no pas per la música en si, sinó per l'abús que se'n va fer. Ara bé, de passar d'aquí al que tindrem l'any vinent hi ha un abisme. ¿Calien tres, repetim, tres Rèquiem, en sengles cicles, Palau 100, Ibercàmera i Simfònics al Palau? ¿Tan poca obra va deixar Mozart?

Per sort, a més de dues sessions al Foyer programades pel mai prou ponderat Jaume Radigales, el Liceu ofereix una de les grans òperes de Mozart, Idomeneo, i Euroconcert presenta quatre programes molt més pensats, dels quals destaquem el de l'Ensemble Zefiro amb divertiments per a corda i vent, i el de l'Ensemble Sonnerie, liderat per aquesta gran violinista que és Monica Huggett, amb un ventall més ampli de contemporanis de l'autor de La clemenza di Tito.

Superada la primera impressió, és indubtable que en la temporada que tot just comença amb el primer dels Simfònics al Palau i el Festival Mozart de l'OBC hi ha molt per remenar i triar. Fem, doncs, la nostra personal i intransferible guia per als mesos musicals, centrant-nos en el que hi ha i intentant oblidar millor el (molt) que no hi ha. Ibercàmera segueix fidel als grans noms que donen prestigi al seu veterà cicle, amb propostes que són valors segurs, com Lorin Maazel, i una incògnita: ¿no havia desaparegut la Simfònica de Berlín que dirigirà Eliahu Inbal? El cronista prefereix cridar l'atenció sobre un altre excel·lent director, Jiri Belohlavek. La presència d'una obra tan preciosa com la Simfonia núm.7, de Dvorák (menys divulgada que les dues posteriors), ja fa que aquest concert de la Philarmonia de Praga es recomani per si sol.

Són, però, tres pianistes els que mereixen la màxima atenció: Alfred Brendel, l'enlluernador Arcadi Volodos, i el nostre favorit, Radu Lupu, un músic com no n'hi ha dos. Un monogràfic Schumann en les seves mans pot ser el més pròxim a la felicitat en aquest proper curs.

Entre solistes i programes
L'atenció en el proper curs de l'OBC estarà en com evoluciona l'orquestra en el darrer any de contracte del seu titular, després de les agitacions viscudes, si se sabrà aviat qui succeeix Martínez Izquierdo i si per fi l'orquestra pot tenir una vida més o menys normal. Amb una oferta tan extensa com la seva es pot remenar entre l'atractiu dels solistes i, menys, batutes convidades, o triar per la confecció del programa. En el primer cas, cal destacar Thomas Zehetmair (en un Festival Mozart que també mira a Schubert), Emmanuel Krivine, Christopher Hogwood, la sempre glamurosa Kiri te Kanawa, Gidon Kremer, Truls Mork, Hilary Hahn i Maria João Pires. Com que se suposa que som seriosos i no ens hem de deixar enlluernar pels noms, hem de citar convocatòries tan sucoses com el programa coral que dirigirà Franz-Paul Decker -La demoiselle élue de Debussy, Helgoland de Bruckner i Stabat Mater de Rossini, una combinació, cert és, peculiar-; la suma de dos amics, Britten i Xostakóvitx, amb la cantata Phedra del primer i la Vuitena simfonia del segon -targeta de la nova visita de la Nacional de España i Josep Pons; o la proposta Messiaen-Mahler (L'ascension i Das Lied von der Erde) d'Ernest Martínez Izquierdo, qui també tindrà al seu càrrec un programa Nuix-Messiaen-Berio. Esclar que, anglòfil fins al moll de l'os, el cronista segur que xalarà amb els Arnold, Delius, Britten i Elgar que durà David Atherton.

Convertida en presència habitual en les darreres temporades, la superlativa Simfònica de Londres torna per obrir Palau 100, amb una de les batutes joves més aclamades d'aquest moment, Daniel Harding. Més veterà és Christoph von Dohnányi, que ara ens visita amb la Simfònica de la NDR d'Hamburg. Plat principal, la Setena de Bruckner, compositor de qui és te massa costum de programar sempre les mateixes simfonies. Una Setena més infreqüent és la de Mahler, oferta d'una de les centúries amb més solera d'Europa, la Gewandhaus de Leipzig, i el seu tot just estrenat titular, Riccardo Chailly.

El cicle també ens proposa Grigori Sokolov, amb un programa per determinar, mentre que Daniel Barenboim acabarà la feina i farà el segon llibre d'El clave ben temperat de Bach. Repetim l'avís fet fa unes setmanes, sobretot per als que van quedar planxats per la primera entrega: el segon llibre és encara més llarg. Posats a triar dues vetllades, el cronista ho té molt clar: John Eliot Gardiner i l'Orchestre Révolutionnaire et Romantique amb un programa Mendelssohn (iupi, diu el cronista); i Cecilia Bartoli, una de les estrelles més rutilants de la lírica que des del 1993 (!) no canta a Barcelona.

Tornem, amb perdó, a coses més serioses, és a dir Bach, perquè una de les seves obres més denses i cabdals, L'art de la fuga, és una de les estrelles de la Temporada de Cambra d'Ibercàmera. Una estrella, a més, reforçada pels seus intèrprets, Musica Antiqua Köln i Reinhard Goebel, o el que és el mateix, l'elit de la interpretació del barroc. La mort del violista Thomas Kakuska posa un tel trist en el concert del gran Quartet Alban Berg, en part compensat amb la joventut de la suma dels quartets Casals i Kuss (més iupi, l'Octet de Mendelssohn).

Tanquem el capítol concertístic amb els Simfònics al Palau, amb una Simfònica del Vallès a la recerca, com l'OBC, de titular. L'encert de comptar amb un artista resident es repeteix aquest any amb el polièdric Ara Malikian, amb quatre programes. Si el Concert en la menor de Glazunov és una benvinguda sorpresa, aplaudim amb fervor el monogràfic Montsalvatge en el qual participarà el violonista sota la direcció de Salvador Brotons.

UNA OBRA MALALTISSA
Last but not least, el Liceu, amb les seves apostes fascinants i les seves decisions incomprensibles. ¿22 funcions de Butterfly i només dues en concert de Nabucco? Absurd. El repertori català sembla condemnat als marges de la programació, per no dir que no es cobreix l'expedient -Maria del Carmen de Granados en concert, l'estrena d'El ganxo de Mestres Quadreny al Foyer-, les dimensions del teatre no són les òptimes per a Haendel (Ariodante) mentre que també falta per veure si es manté l'objectable política vers les noves veus del país donant papers de comprimari a cantants de fora.

L'operòman irreductible celebra el retorn de La Gioconda, títol anatemitzat per la intelligentsia operística que ha convertit molts escenaris en estèrils tesis filosòfiques negant el plaer dels grans melodrames i els grans esclats vocals, i la presència de repartiments brillants com el de Semiramide (¿es farà, com a Pesaro, sense talls, és a dir, amb longitud wagneriana?). Una profecia, que esperem que no es compleixi: el nou Wozzeck de Calixt Bieito no escandalitzarà perquè l'obra no és de repertori (no es fa al Liceu des del 1984). I una recomanació fervent: Die tote Stadt, de Korngold, en una fascinant producció de Willy Decker coproduïda amb Salzburg, Amsterdam i Viena, una obra malaltissa i sadolladora, no apta per a ànimes poc propenses als sobreestímuls musicals. D'acord, Sebastian Weigle, el director musical de qui tant s'espera i tant pot donar al Liceu, no tindrà a les seves ordres ni la Filharmònica de Viena ni el Concertgebouw, però ja sabem prou bé on estem i on ens agradaria estar.

Xavier Cester
Avui