Cerca de notícies

Enquesta

L'espectador líric

19/9/2005 |

 

Quan presenciem una actuació lírica trobem tot tipus de perfils de persones barrejades entre el públic que es podrien classificar en tres grans grups. Aquest tipus de recitals, en ser l'instrument protagonista la veu humana, es crea un ambient molt íntim de comunicació humana que els fa especials a la resta desmarcant-lo brutalment en emotivitat i capacitat de transmissió de sentiments. Un primer grup es podria definir com el conformat pels els assidus a aquest tipus d'actuacions, experts en veu i de gran nivell de crítica tècnica. Un segon grup de persones que es situen a l'extrem del primer grup en ser espectadors novells, que gaudeixen per primera d'un espectacle líric, impulsats per la més pura curiositat o perquè comencen a introduir-se en aquest món o, per simple amistat o familiaritat amb l'intèrpret. I un darrer tercer grup de públic, de caràcter eventual que, tot i que no és constant en la seva assistència, és considerat com un públic esporàdic que es situa just enmig dels dos primers grups. L'objectiu és clar per tots tres: tots, en primer o darrer terme, van a gaudir de la música. Les diferències són de precisió, sensibilitat i bagatge musical. D'aquesta manera uns valoraran més l'expressivitat de l'intèrpret, d'altres es fixaran especialment en la seva tècnica o en grau de transmissió del sentiment musical. Tot és vàlid, tots els factors crítics són admesos i, en el seu conjunt, conformaran i arribaran a definir al cantant perfecte, aquell complaent i acceptat per tot tipus de públic, des del profà fins l'expert.

Des de la visió de l'intèrpret líric, pot ser és més d'agrair el públic no entès, el neòfit, l'espectador verge d'aquest tipus de recitals. Ho és perquè només aquest públic, despreocupat de versions, deslligat de la tècnica, sense prejudicis musicals, veritables nadons de la lírica, són capaços de saber si allò que estan escoltant els ha transmès alguna cosa, algun sentiment. Es tracta de l'oient més qualificat per rebre emocions sense el biaix de l'entès. Només l'iniciat a la lírica és capaç d'escoltar sense el pes de la influència acadèmica, d'escoltar atenent només a la interpretació i transmissió del sentiment musical.

El públic estès, el més crític i il•lustrat, sol tenir grans referents musicals interpretatius que no els hi permet, moltes vegades, de gaudir del recital líric. Cauen en el parany del llistó alt i, tot aquell cantant que no arriba al nivell de la seva referència (cosa molt probable) està condemnat al menyspreu musical. En parlar de la veu humana, un instrument tant variable i sotmès a canvi, les comparacions es fan del tot impossibles.

L'intèrpret líric, en utilitzar la seva veu com a instrument musical, aconsegueix apropar-se, més que d'altres manifestacions musicals, a l'acte d'amor. I aquí hem de mantenir a ratlla els efectismes, l'abús de notes agudes, els focs d'artifici i d'altres recursos que desmillorin el sentiment per deixar, com a únic protagonista de la interpretació, a la sensibilitat del cantant. Davant d'això, l'espectador no s'haurà de deixar impressionar per l'exuberància de la veu, ni per gesticulacions exagerades, ni per aguts portats cap a l'infinit ni per divismes sostinguts en passats massa llunyans.
Aquell espectador capaç de gaudir d'un recital líric serà, en conclusió, aquell que, en primer lloc, és capaç de deixar-se emportar per les emocions, sense deixar de banda la tècnica, eludint comparacions, amb la convicció de que cap intèrpret té la solució magistral de la peça, valorant la presència a l'escenari i la capacitat ambiental, amb la convicció de que una interpretació lírica és, sobretot, una interpretació musical eminentment humana, no només per l'instrument que es fa servir si no per la forta càrrega emotiva que la veu pot arribar a transmetre.

Ofélia Roca
La Porta Clàssica