Cerca de notícies

Enquesta

Estils wagnerians

4/9/2005 |

 

Pocs cops es pot tenir l'oportunitat de veure i comparar en viu i en directe l'estil de cinc directors diferents, i més si el lloc on això s'esdevé és Bayreuth, on ja se sap que un dels grans invents de Richard Wagner és aquest fossat d'orquestra invisible per al públic. En un marc molt menys inspirador que el Festspielhaus, de fet un pavelló d'esports ben gris, va tenir lloc un concert benèfic que servia, alhora, de commemoració de tres aniversaris de la família de l'autor de Die Meistersinger von Nürnberg el 75 de la mort de Cosima Wagner (la filla de Franz Liszt i muller de Richard) i del seu fill Siegfried, i el 25 del decés de l'esposa d'aquest, Winifred.

Deixant de banda els núvols que encara planen sobre aquestes tres figures, en especial la tercera, per les seves estretes relacions amb el nazisme -una esplèndida biografia de Brigitte Haman va tornar, fa un parell d'anys, a posar el dit a la nafra alhora que apuntava directe cap al fins ara intocable Wieland Wagner-, la sessió reunia els sensacionals orquestra i cor del festival sota la batuta dels cinc directors musicals d'aquesta edició ja finalitzada del certamen. Conclusió? La mateixa que havia estat extreta sense veure els cinc músics: matrícula d'honor per a Christian Thielemann i Pierre Boulez, bona nota per a Marc Albrecht i Peter Schneider, i suspens per a Eiji Oue. A més, sense recuperació: el japonès no tornarà l'any vinent al Tristan und Isolde estrenat enguany, després de ser massacrat per crítica i públic, i el seu lloc el prendrà Schneider.

Vell conegut del Liceu, el director austríac va ser felicitat efusivament per Wolfgang Wagner després d'interpretar una peça del seu pare Siegfried, el preludi de Das Flüchlein, das Jeder mitbekam (la veritat, no venien ganes de sentir la resta de l'òpera). En el marc del festival, Schneider va dur amb mà ferma la reposició del Lohengrin estrenat el 1999. Amb temps de gran amplitud, notable fluïdesa i uns clímaxs espaterrants, la seva lectura -vella escola, si es vol, però bona escola- casava amb les belles imatges creades pel muntatge de Keith Warner, amb els seus paisatges a la Friedrich, el seu estany, i els seus símbols que reforcen una interpretació de l'òpera on Elsa i Ortrud, al capdavall, comparteixen un final tràgic.

Un dels problemes del Bayreuth actual és que els millors cantants wagnerians del moment no hi solen venir, generalment per les condicions econòmiques i d'assaig que imposa Wolfgang Wagner. De tant en tant, esclar, hi ha alegries, com el Lohengrin de Peter Seiffert amb una veu que, tot i que el metall hi va guanyant terreny al vellut, manté una notable volada lírica. Llàstima que la seva esposa, Petra-Maria Schnitzer, jugui en categoria inferior: la bona composició del personatge d'Elsa no compensava una veu àcida i calant. On són les jugendliche-dramatische sopranos quan les necessites? L'acerada Ortrud de Linda Watson no va tenir cap problema en imposar-se al timbre desagradable de Hartmut Welker com a Telramund (només un xic més perdonable que en el seu Kurwenal a Tristan perquè aquí feia de dolent).

La discreció canora de Bayreuth va quedar posada de manifest a Der fliegende Holländer, amb un Holandès, Jukka Rasilainen, amb més aguts i menys greus que el seu predecessor, John Tomlinson, i una ínfima part del seu carisma; un Daland, Jaakko Ryhänen, més desgastat que l'any anterior (dins d'un molt bon nivell); i una Senta, Adrienne Dugger, que, com el 2004, va anar de menys a més sense acabar de deixar una petja memorable en el paper. La novetat era l'Erik d'Endrik Wottrich, el gendre de la casa Wagner (està casat amb la probable successora de Wolfgang, la seva filla Katharina), que ha passat amb èxit de les baralles amb el director d'escena de Parsifal a aquesta òpera primerenca. Marc Albrecht va aplicar similars dosis de contundència i vigor a una interpretació que va guanyar en sentit del rubato, sense arribar al mestratge exhibit per Thielemann a Tannhäuser.

La principal alegria d'aquest Fliegende Holländer era la posada en escena de Claus Guth, la més rodona en conjunt d'aquest festival en intenció i resultats, gairebé un film de terror psicològic amb ombres que caminen soles, gent que desapareix en les portes, desdoblaments inquietants (el triangle Senta-Holandès-Daland apunta a unes relacions tortuoses entre pare i filla) i, sobretot, un dels finals més colpidors en els escenaris dels darrers anys: Senta, atrapada per portes i finestres que de cop desapareixen, intentant trobar la sortida (impossible) al seus traumes.

UN FRUIT SENSE MADURAR
Mil excuses per l'autocita: "El Parsifal de Schlingensief és una criatura fascinant que valdrà la pena observar com madura amb el temps". Això dèiem l'any passat respecte al gran escàndol de l'estiu a Bayreuth. Bé, la criatura ha tornat aquest any, Christoph Schlingensief ha tornat a ser esbroncat -en la funció a la qual va assistir el cronista, la darrera de la sèrie, el director alemany va sortir davant del teló repartint somriures i salutacions en resposta als crits de protesta de la majoria del públic, si bé hi havia un petit sector de fans que corejava el seu nom-, i el debat s'ha tornat a obrir. És un bon muntatge? A diferència d'altres produccions de Bayreuth, que milloren amb els anys, els canvis en aquest Parsifal només creen més confusió. Schlingensief ha reduït l'allau d'imatges, moltes figures secundàries desapareixen o surten molt menys, Kundry no ha de canviar de disfressa estrafolària cada cinc minuts, però la introducció de dobles tant d'ella (la qual cosa evita que Michelle de Young aparegui al tercer acte com una conguita) com de Parsifal no obre cap nova via en la interpretació del director alemany.

El cronista no està segur de si l'any passat sortia la versió bavaresa del ball de gitanes, però del que sí que està convençut és que la caracterització de la comunitat del Grial com a membres de totes les confessions (primer acte) i de soldats i dictadors de totes les èpoques (tercer) era més visible. Al final del drama, Parsifal mata Amfortas i se suïcida amb el seu bàcul, mentre Kundry cau desplomada. El ritual de vida (la sang menstrual d'aquesta gran deessa de la fertilitat del Grial) i mort (la putrefacció del conill, amb el fastigueig perceptible del públic) plantejat per Schlingensief continua sent un dels elements de reflexió més potents del muntatge, però aquesta segona oportunitat no li ha servit per fer donar més llum, com la que acompanya Parsifal en la seva sortida post mortem a la confusió regnant. Només en tindrà una altra, ja que el muntatge acabarà el seu camí l'any vinent.

Quan va sortir a saludar, tot el públic es va posar dempeus com si tinguessin una molla a la cadira. En aquest any del seu 80è aniversari, Pierre Boulez va reeditar i millorar una lectura que, si se'ns permet el sarcasme, és ideal, per ràpida, per a qui no suporta Parsifal. Demanar més unció, més misticisme, més solemnitat al gran director i compositor francès fóra inútil: el seu estil i tarannà són als antípodes d'un Thielemann. El que queda és aplaudir l'impressionant equilibri tímbric, la il·luminació de les textures, la clarificació extrema d'un discurs musical que no decau ni un segon. Michelle de Young domina millor l'àrdua tessitura de Kundry, Robert Holl va repetir el seu patriarcal Gurnemanz i Alexander Marco-Buhrmester el seu noble Amfortas; llàstima del canvi de titular. Intercanviat amb Endrik Wottrich, Alfons Eberz va ser un cast foll de legato inexistent i tendència irrefrenable al crit. D'estils ben diferenciats, el festival de Bayreuth encara atreu directors (musicals i d'escena) esplèndids; de cantants, la cosa no és tan brillant.

Xavier Cester
Avui