Cerca de notícies

Enquesta

Un anodí adulteri burgès

28/8/2005 |

 

El responsable del Festival de Bayreuth, herr Wolfgang Wagner en persona, deu haver pensat que, després de la tempesta monumental de l'any passat amb el nou Parsifal signat per Christoph Schlingensief, res millor per calmar els ànims -no pas les ànsies per aconseguir entrades per al Verd Turó, com sempre tan difícils de trobar com les armes de destrucció massiva a l'Iraq- que una mica de modernitat escènica sense els excessos (caríssims) d'aquest enfant terrible. Aquesta era la recepta que el cos demanava. La jugada, tanmateix, ha sortit prou malament, perquè Tristan und Isolde, el nou muntatge de l'edició d'enguany del certamen, ha estat estigmatitzat per una direcció escènica castradora i una direcció musical que voreja la catàstrofe.

Comencem per la primera, responsabilitat del suís Christoph Marthaler, segons sembla obsessionat a esborrar qualsevol rastre d'emoció en aquesta història de passions sense aturador. Ubicada en el que semblen ser els anys 50 o primeries dels 60, la proposta de Marthaler i la seva dissenyadora de decorat i vestuari, Anna Viebrock, juga amb poquíssims elements de, és cert, notable càrrega simbòlica: les cadires que obsessivament Isolde es dedica a tombar al primer acte enmig de la seva agitació mental i que Brangäne, no menys metòdicament, torna a posar a lloc, els fluorescents que s'encenen o s'apaguen segons si el text evoca la nit dels amants o el dia del retorn a la crua realitat, la progressiva superposició dels decorats de cada acte per mostrar els diversos estrats de la història. Tot plegat, molt intel·ligent i segur que pensat al llarg de llarguíssimes sessions. Llàstima que, a la llarga, no serveixi per gairebé res.

Si la passió de Tristan i Isolde trastoca l'ordre que els envolta -els altres personatges rondant com zombis al final del segon acte, o de cara a la paret en la conclusió del tercer, d'esquena a la tragèdia desfermada-, per què aquesta relació mai justifica escènicament els efectes que provoca? Un duo d'amor glacial, sense cap química entre els protagonistes o una Isolde que mira impassible, les mans a les butxaques, el cos inert de Tristan als peus del llit d'hospital del seu deliri final i on es ficarà al final ella, són alguns dels moments més esterilitzants que el cronista mai recorda haver vist en un escenari líric (per no dir res d'una caracterització de la protagonista al segon acte que la deixa absurdament infantiloide, assenyalant amb el dit els interruptors o els fluorescents). En definitiva, una història d'amor convertida en un anodí adulteri burgès que no interessaria ni a la portera més tafanera. I si un Tristan und Isolde no provoca calfreds, per què perdre el temps anant-lo a veure?

L'esperança que el vessant musical pogués rebentar la profilaxi emocional imposada per Marthaler va quedar diluïda en la decepció del debut d'Eiji Oue a Bayreuth, sorollosament escridassat al final de la funció. El director japonès va tenir el dubtós mèrit d'aconseguir de la fabulosa orquestra del festival un rendiment molt per sota de la seva norma, amb desquadraments i descompensacions regulars. Un preludi d'un prosaisme esfereïdor va ser l'anunci d'una versió entretallada, a batzegades, desllorigada, sense cap traça en l'art de la transició, bruta, sorollosa -imperdonable que en una acústica com la de Bayreuth els cantants a vegades tinguessin problemes per fer-se escoltar-, sense ensumar ni un segon el lirisme tòrrid de la partitura. Un judici sever, sens dubte, però el llistó a Bayreuth és i ha de ser el més alt, i Oue no va arribar als mínims imprescindibles.

El consol venia amb la veu de Nina Stemme, la soprano més desitjada del moment si observem els mitjans especialitzats, que no paren de perseguir-la arreu (com en el seu debut a Barcelona amb Jenufa). Amb una veu sobirana i generosa, la soprano sueca no va tenir cap problema a ser la triomfadora de la funció, gràcies tant a una impactant narració al primer acte com a una Liebestod de gran delicadesa. Una molt bona Isolde, ara bé, una gran Isolde? Encara no, li manca més incissivitat en el fraseig, assaborir més a fons el text i la música, capbussar-se amb més intensitat en els extrems del personatge (Stemme manté encara un cert distanciament). Si és aconsellable que la cantant no abordi el paper gaire sovint, i menys en teatres de majors dimensions o condicions acústiques menys favorables que Bayreuth, aquest suggeriment encara és més vàlid per al seu Tristan, Robert Dean Smith. És bo escoltar un tenor de veritat i no una veu amb massa ressons baritonals en aquest paper, i la veu encara manté cert atractiu i capacitat per fer detalls delicats (sobretot al segon acte). Sense tenir en compte, però, la desconsideració de la batuta cap a les seves necessitats, al cantant nord-americà li manca gruix vocal i més capacitat visionària, en especial en el temible tercer acte, del qual, no obstant, se'n va sortir prou airós.

La representació que comentem presentava alguns canvis respecte a l'estrena del muntatge. Mihoko Fujimura va ser una Brangäne superada per la tessitura del primer acte, molt més còmoda deixant flotar el so en els seus advertiments als amants al segon, mentre que Hartmut Welker va ser un Kurwenal de vibrato molest i massa tendència al crit (també va ser escridassat). Tot el contrari de l'exemplar legato de Kwangchul Youn, el qual segur que pot treure, en condicions més propícies, més suc de la gran escena del rei Marke. Un encertat Melot (Alexander Marco-Buhrmester) i un bon Mariner (Clemens Bieber) van ser altres elements positius d'una vetllada, en conjunt, insatisfactòria.

Abans de 'L'anell'
Per gaudir d'una direcció orquestral wagneriana amb tots els ets i uts, el visitant de Bayreuth havia de recórrer al Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg sota la batuta de Christian Thielemann. La sintonia entre director i compositor és absoluta, i cada representació és un esdeveniment (avís als navegants, Deutsche Grammophon editarà el seu miraculós Parsifal a Viena) digne de celebració. La plenitud sonora, l'amplitud del fraseig, l'atenció al detall, la cura amb els cantants (com va bressolar totes les intervencions del seu liederista Wolfram, un Roman Trekel amb una Cançó de l'estrella immarcescible), la capacitat gairebé diabòlica per graduar la tensió (quin concertant del segon acte!) són només alguns dels mèrits d'un Thielemann que va tornar a triomfar de valent davant un públic que l'adora. L'any vinent l'espera el gran repte, la nova Tetralogia, amb les expectatives ja disparades.

El repartiment, a més de Trekel, mantenia el magnífic Tannhäuser d'un Stephen Gould de trompeteria impactant però un pèl menys refinat que l'any passat (el seu cant pla, sense vibrato, en bona part de la narració de Roma no només era de gust dubtós sinó que sovint estava desafinat), així com les dues protagonistes femenines. Judith Nemeth va guanyar enters amb la seva Venus, tot el contrari de Ricarda Merbeth, d'indubtable entrega dramàtica mal servida per una veu inestable i escardalenca. Entre les noves incorporacions, Guido Jentjens va ser un Hermann només correcte.

La producció de Philippe Arlaud, estrenada el 2002, manté la bellesa plàstica dels seus prats coberts de roses vermelles i la lletjor del seu Venusberg, així com la nul·la voluntat d'oferir res que no sigui una il·lustració de la trama. Si les interrelacions dels personatges, per sort, estan una mica més ben definides, Arlaud manté les ridícules congelacions de l'acció del cor al segon acte. Per sort, del pou místic de Bayreuth en sorgia veritable flama wagneriana.

Xavier Cester
Avui