Cerca de notícies

Enquesta

Triple protagonista

21/8/2005 |

 

Hi ha obres que, no se sap ben bé per què, sempre generen el mateix tipus de comentaris. El llibret de la nova versió d'El castell de Barbablava que edita Warner insisteix en l'error de Judith de fer tantes preguntes al seu espòs. L'amor es basa en la confiança, se'ns diu. També en el coneixement, no? Deixem-nos de disquisicions i saludem una nova versió d'aquesta òpera de fascinació perenne, captada l'any passat a Londres durant el transcurs dels Proms. Jukka-Pekka Saraste extreu d'una notable Simfònica de la BBC el refinament sonor imprescindible en la partitura del compositor hongarès (l'esclat de la cinquena porta és exuberant), alhora que en subratlla els trets més expressionistes. Sense el suport de la presència en directe, la veu de John Tomlinson sona encara més seca; l'artista roman impactant. En canvi, Jeanne-Michèle Charbonnet és una de les noves veus de l'actualitat, una soprano que està pujant ràpidament en el repertori dramàtic gràcies a uns mitjans poderosos.

Un camp en què les veus femenines han estat molt més silenciades que la de Judith és el de la composició. Tot i que no manquen exemples al llarg de la història, no és fins ara que es poden citar ben bé mitja dotzena de noms de compositores de primera línia. I tot i així, la proporció segueix sent escassa. O dulcis amor, del segell Ramée, és el recull de l'obra de cinc autores del segle XVII: Caterina Assandra, Vittoria Aleotti, Francesca Caccini, Barbara Strozzi (la més coneguda) i Isabella Leonarda. Les interpretacions del grup suís La Villanella podrien oferir una mica més de fantasia, sobretot a nivell vocal, sense que això obstaculitzés el gaudi d'una música que no és d'homes ni de dones, simplement és bona música.

En el camp de la interpretació, esclar, la dona ja fa temps que ocupa un lloc preeminent. Ara i aquí, una de les nostres millors cantants joves és la mezzosoprano Marisa Martins. Amb el piano de Mac McClure, presència constant de la casa, la cantant nascuda a Buenos Aires torna a col·laborar amb Columna Música -un d'aquells segells que, si no existissin, caldria inventar amb molta urgència, per la contribució que fan al nostre patrimoni cultural- per a un deliciós recital dedicat a les cançons de Frederic Mompou. L'eix del registre: el cicle Combat del somni, amb textos de Josep Jané, una obra mestra del lied català menys escoltada del que caldria en la seva integritat i que Martins recrea amb els accents i els matisos justos.

Posem un toc francès amb un disc que recomanem amb fervor i entusiasme, una nova entrega de William Christie i Les Arts Fleurissants per a Virgin, en aquest cas centrada en petits motets de Campra i Couperin. Christie ha trobat en Paul Agnew la veu ideal per al repertori Barroc francès, i el tenor britànic excel·leix amb el seu cant capaç de negociar les floritures més alades i, alhora, de donar una intensitat declamatòria a un repertori d'aparent austeritat.

El salt cap a Xostakóvitx és, reconeguem-ho, dràstic, però val la pena, sobretot si el guia és Mariss Jansons. Aquest director, pel qual els lectors pacients ja coneixen la devoció que li té el cronista, està realitzant per a EMI una edició íntegra de les simfonies del compositor rus al capdavant d'orquestres diferents. Ara li arriba al torn a la Tretzena, una d'aquelles pàgines que als nostres preclars programadors no els deu semblar prou bona i que va ser nova font de problemes per a Xostakóvitx a la URSS post-Stalin, a l'estar basada en el poema Babi Iar de Ievtuixenko. L'evocació d'una massacre de jueus pels nazis durant la Segona Guerra Mundial va inspirar a l'autor d'El nas una de les seves partitures més foscament tràgiques, de la qual no està absent tampoc un sarcasme lacerant, aspectes tots plegats que Jansons i una de les seves orquestres, la Simfònica de la Ràdio de Baviera, reflecteixen amb un tremendisme commocionador.

EL PIANO BEN TOCAT
El proper tram d'aquest Quadern discogràfic té el piano com a element central, d'entrada amb un dels intèrprets més fascinants del moment, el polonès Piotr Anderszewski, que, justament, aquesta setmana ha actuat a Torroella de Montgrí. El seu darrer disc per a Virgin se centra en la música d'un il·lustre compatriota, Szymanowski, amb la presència de Masques, Métopes i la Sonata per a piano núm. 3, obres d'influx impressionista tamisades per un llenguatge original que troben en els dits d'Anderszewski els colors perfectes per captivar l'oient. Un impacte més immediat (ni millor ni pitjor) el té el programa rus gravat per a Harmonia Mundi per Olga Kern, vencedora el 2001 del concurs Van Cliburn. Les peces seleccionades de Rakhmàninov, Taneiev, Liadov i Balakirev (l'espectacular Islamey tanca el cedé) serveixen per mostrar la brillant tècnica de la intèrpret.

Molt més que tècnica és el que requereixen els dos llibres d'El clave ben temperat de Bach. EuroArts edita un imaginatiu devedé en què els 48 preludis i fugues han estat repartits entre quatre pianistes filmats en quatre localitzacions d'atractiu divers. Andrei Gavrilov (feia anys que no sabíem res d'aquest formidable virtuós) ofereix a la moderníssima New Art Gallery de Walsall la visió més idiosincràtica, més romàntica si es vol (cap problema per part del cronista), mentre que la vitalitat de Joanna McGregor, captada al Palau Güell de Barcelona, té un punt de superficialitat. L'aportació més equilibrada és la de Nikolai Demidenko, gravat al Palazzo Labia de Venècia, molt preferible a l'escolàstica Angela Hewitt (idolatrada vés a saber perquè per la crítica britànica) al Wartburg d'Eisenach.

No deixem aquesta bíblia del teclat, perquè Daniel Barenboim conclou la seva gravació per a Warner d'El clave ben temperat amb el segon llibre, que també oferirà en concert a Barcelona la propera temporada. Avís per als que van quedar planxats per la primera entrega: tot i que la sessió començarà a les 20 h, el segon llibre és encara més llarg (gairebé dues hores cinquanta minuts de música en tres cedés). El judici queda, esclar, mediatitzat pel regust no del tot positiu d'aquella vetllada, tot i que, davant dels micròfons, la densitat del so de Barenboim i la lògica constructiva que aplica a cada fragment és atractiva. L'extraordinari músic argentinoisraelià és, però, el gran protagonista d'aquest Quadern, amb tres novetats dignes de menció. La segona és un devedé d'EMI en què dirigeix la Filharmònica de Berlín en els concerts per a violí de Beethoven i Brahms. Solista, un Itzhak Perlman radiant de poesia i exultant de forma.

DISC DEL MES
La màxima recomanació del mes té un regust amargant, ja que la pluja, la poca paciència i la mala educació de part del públic de Peralada va dur a la suspensió d'un dels concerts més esperats de l'any, el de Barenboim amb l'Orquestra del West-Eastern Divan. Consolem-nos amb el cedé més devedé que Warner publica amb un concert de l'any passat a Ginebra amb el mateix programa sentit a Barcelona. No repetirem els qualificatius entusiastes llavors emesos i que reeditaríem in toto. Només indicarem que el devedé (en què no s'inclou l'obertura de La forza del destino que sí que surt al cedé) conté dos extres valuosos, un acurat documental sobre l'orquestra i una extensa i impagable conversa entre Barenboim i el desaparegut Edward Said, un diàleg sobre música, política, art i filosofia en què les neurones de l'espectador reben un estímul continu d'aquestes dues enormes personalitats. Imprescindible.

Xavier Cester
Avui