Cerca de notícies

Enquesta

Peralada rescata una sarsuela del 1945 en què s'insinuava la llibertat en ple franquisme

21/6/2005 |

 

La nova producció de «La eterna canción», de Pablo Sorozábal, es va estrenar l'estiu passat a Madrid.

Pablo Sorozábal, compositor de sarsueles venerades com Katiuska i director de la Banda Municipal de Música de Madrid durant la República, va ser dels pocs artistes republicans que es van quedar a l'Estat espanyol convivint amb el franquisme. La dictadura no es va atrevir a prohibir-lo, tot i que sí que se li va seguir amb molta atenció l'argument de les noves produccions. El Teatro Español va decidir rescatar l'any passat sarsueles desconegudes d'aquest autor com La eterna canción , una peça que es reposarà, ara, al Festival de Peralada (7 d'agost) i en què s'insinuaven espais de llibertat en ple franquisme.

La eterna canción parla, a partir d'un sainet líric d'humor blanc, dels espais de llibertat que es buscaven en el Madrid del 1945, any en què es va estrenar. Ángel Facio ha revisat el text: «Ha fet una neteja del costumisme massa anecdòtic», matisa el director escènic Ignacio García. Davant d'una història simple d'amors i desamors d'artistes es presenta la música com «una eina de llibertat que no es pot controlar en aquell Madrid franquista». Els joves, a més, proven de cantar a les terrasses, on hi ha «una quota de llibertat més gran que al carrer». Mario Gas, director del Teatro Español des de fa poc més d'un any i que ha impulsat la renovació de la cartellera sarsuelística, comenta que Manuel Vázquez Montalbán va fer aquesta mateixa consideració a la novel·la El pianista. També Antonio Buero Vallejo situava la falta de llibertat i la repressió estatal en una comunitat de veïns a Història de una escalera.
Pablo Sorozábal va haver d'estrenar sarsueles com La eterna canción a Barcelona, abans de programar-les a Madrid. Manuel Gas, pare del director de l'Español i del director musical d'aquesta producció, va protagonitzar aquestes peces a la Ciutat Comtal. Per García no és casual la rèplica final del cor: «Con el tiempo se puede gozar/ de un nuevo sol de amanecer/ y soñar una dicha mayor/ y reirse de aquél gran dolor...»

Menyspreu juvenil
El jove director Ignacio García debuta a la sarsuela amb aquesta peça. Reconeix que, entre la joventut, hi ha «un profund menyspreu» pel gènere. García advoca pel dret a estudiar-les musicalment i per refer els llibrets. Aquesta defensa coincideix amb la lectura de Gas. El director barceloní prepara altres títols desconeguts de Sorozábal per enriquir la programació del teatre municipal. El mateix García repetirà direcció amb Black el payaso (1942). Gas també es compromet a estrenar, el 2007, Juan José, una òpera amb llibret del mateix Sorozábal que es va intentar estrenar a la Zarzuela el 1979 però que el mateix autor va aturar perquè considerava que se'l menystenia.

«Don Giovanni», pel 2006
Mario Gas recuperarà la producció operística de Don Giovanni que s'havia proposat a mitjan anys noranta. Ahir al migdia, en la presentació de la sarsuela La eterna canción a la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) de Barcelona, Gas va confirmar la coproducció de l'òpera entre el Teatro Español i el Festival Castell de Peralada. L'obra, que s'estrenarà al festival d'estiu, es podrà veure el 2007 o el 2008 a Madrid. D'aquesta manera s'evitarà coincidir amb la producció que Lluís Pasqual prepara per a la temporada del Real 2005-2006. Gas proposa una versió fidel, i admet que no vol influenciar-se amb la proposta de Pasqual ni tampoc amb la recent de Calixto Bieito.

Jordi Bordes
El Punt