16/6/2005 |
El tòpic diu que amb Giulini mor tota una època. El cor ens diu que amb el director italià marxa un músic d'una rara honestedat, capaç de traduir amb el mateix lirisme immarcescible l'agonia de Violetta (sobretot si Maria Callas era a l'escenari de la Scala, en el mític muntatge de Visconti) i les grans immensitats del simfonisme germànic, de Beethoven a Bruckner, passant per Schubert i Brahms. El tòpic ens recorda la seva elegància i cavallerositat. El cor ens recorda el Giulini que s'alçava per atendre les dones que el volien saludar al camerino, sempre amb un somriure educat a la cara. El tòpic ens diu que era el darrer gran mestre d'una generació de titans. El cor no pot dir res més, la tristesa ho impedeix.
Xavier Cester
Avui