Cerca de notícies

Enquesta

Salvem Wagner (almenys la música)

12/6/2005 |

 

Una de les alegries regulars del cronista, d'aquelles que il·luminen les dilatades jornades de treball, és la recepció d'un nou llibre de l'amic (perdó si abusem del terme) Jaume Radigales, professor de la Universitat Ramon Llull, firma coneguda de les pàgines d'Opinió de l'AVUI, responsable del recomanable programa d'òpera de Catalunya Música els diumenges al vespre i, last but not least, immillorable company de fatigues crítico-musicals. El nou fruit de la tasca intel·lectual de Radigales és Del Walhalla a Jerusalem. Wagner i la política (Angle Editorial), un estudi mereixedor, ex aequo, del premi Idees d'Assaig Breu 2004. El millor (o segons com es miri, el menys bo) que es pot dir del llibre és que, com el guardó ja indica, és massa curt pel fascinant tema que aborda, la qual cosa no vol dir que, com sempre, Radigales no hagi elaborat un text capaç de despertar nombroses reflexions que intentarem plasmar en aquest Quadern.

Partint de la base que la música, art abstracta i autònoma, no pot quedar encaixonada pels "limitats paràmetres del pensament polític", l'autor analitza, parafrasejant Nietzsche, el cas Wagner, amb tota probabilitat l'ésser humà després de Jesús que ha generat més literatura, la seva apropiació per part del nazisme i la conseqüència, encara, d'aquest mal ús com és "la prohibició, no legislada, de tocar la música del compositor alemany a Israel". Amb un respecte exquisit per les víctimes de l'Holocaust -tot i que parlar de "víctimes innocents, fruit de l'atzar d'un règim sanguinari" ens grinyola una mica, tot estava ben organitzat-, Radigales defensa la tesi, plenament compartida pel cronista, que impedir tocar Wagner a Israel és il·lògic, incoherent, i intel·lectualment poc raonat, tot entenent, esclar, que hi hagi supervivents dels camps que puguin sentir-se ofesos per unes obres lligades estretament als seus torturadors.
Ara bé, passar d'aquí a considerar, com fa un polític israelià que "és extremament dolorós i humiliant que d'altres puguin sentir plaer escoltant-la [la música de Wagner]", hi ha un abisme. Gaudir de Wagner no implica ser nazi ni et fan entrar ganes d'envair Polònia, citant la bajanada de Woody Allen -cineasta repetitiu i sobrevalorat inexplicablement en aquesta ciutat nostra, si se'ns permet dir-ho- que Radigales també esmenta al començament del llibre.

DESQUALIFICAR EL PENSADOR
La primera estratègia de l'autor és desqualificar el pensador Wagner, "un músic aficionat a la filosofia i poca cosa més", imbuït del pangermanisme, l'antisemitisme i una concepció de la història basada en el mite que es pot trobar en el Zeitgeist, l'esperit de l'època que va viure. Radigales subratlla les nombroses contradiccions ideològiques que es troben als escrits de Wagner -"pràcticament tot en Wagner és contradictori. I per tant no cal prendre-se'l seriosament"- i de com Hitler va aprofitar (en tota lògica) només aquells elements i escrits que casaven amb els seus interessos, oblidant, per exemple, els textos més revolucionaris. Potser no cal prendre's seriosament el vessant teòric del compositor; això no vol dir, però, que no sigui necessari per entendre millor l'home responsable d'immenses obres d'art (i de retruc, entendre-les millor).

La segona estratègia de Radigales és explicar com el nazisme no només es va apropiar per a les seves finalitats la música de Wagner, sinó de peces que avui dia són lliures de tota sospita -com la Novena de Beethoven, en què el compositor ja va facilitar la feina canviant l' An die Freiheit de Schiller pel més neutre An die Freude- o d'autors que són interpretats sense problemes a Israel. Un cas és el d'Orff, els Carmina Burana del qual l'autor defineix sense embuts com la "targeta de presentació de l'ideari musical de Hitler i Goebbels". Més matisable és el de Richard Strauss, nom que al text sembla lligat d'una manera un xic confusa a una "nova òpera nacionalsocialista", terme gens aplicable a les darreres peces escèniques de l'autor de Capriccio. Recomanem l'excel·lent biografia de Michael Kennedy, Richard Strauss. Man, Musician, Enigma, un dels relats més aclaridors de les gens unívoques relacions entre el compositor alemany i el règim nazi. Strauss va ocupar la presidència de la Reichsmusikkammer, cert, però als dirigents no els feia gens de gràcia que treballés en una òpera, Die Schweigsame Frau, amb un llibretista jueu, Stefan Zweig, el qual a més va desmentir en una carta al músic que Arturo Toscanini digués: "Davant l'Strauss compositor em trec el barret. Davant l'Strauss home me'l torno a posar", un dels rumors que més van contribuir a titllar de nazi Strauss. I si Hitler el considerava hereu de Wagner ja des de jovenet quan va veure Salome, Goebbels volia desempallegar-se a la mínima oportunitat de la seva música decadent. Radigales eximeix fins a cert punt Hans Pfitzner, tot i el seu ultraconservadorisme, si bé l'autor de Palestrina va ser usat com a exemple a seguir per algunes publicacions nazis en detriment de la figura de Strauss.

En tot cas, no hi ha dubte que Wagner posava la "banda sonora" de la megalomania nazi, que Hitler va tenir una relació privilegiada amb Bayreuth -una foto gegantina del Führer feta per Wieland Wagner penjava de la façana del Festspielhaus en ocasió del seu 50 aniversari-, Die Meistersinger von Nürnberg va esdevenir símbol de la regeneració (sic) que els nazis van voler aplicar al poble alemany i, com diu Éric Michaud al catàleg de l'exposició Le IIIe Reich et la musique, l'experiència compartida del mite wagnerià permetria a Alemanya convertir la realitat d'acord amb aquest mite: "Hitler sabia que aquesta estetització de la política significava la seva destrucció". Els nazis es van apropiar, doncs, de l'obra d'un compositor el pangermanisme i antisemitisme -adreçat, com recorda Radigales, sobretot a persones concretes com Meyerbeer- del qual no deixava de ser un reflex del clima intel·lectual del seu moment. Es pot accentuar més si es vol el paper que juga Wagner en l'humus ideològic d'on sorgiria el nazisme -fóra un error considerar-lo un mer accident històric, les seves causes són ben definides-, però responsabilitzar-lo dels crims d'aquest és un abús poc raonable.

WAGNER A ISRAEL
Per això, abans d'emetre les seves conclusions, Radigales dóna espai al diàleg entre Edward Saïd i Daniel Barenboim: la polèmica creada quan el músic argentí va oferir un fragment de Tristan und Isolde a Jerusalem ha estat un catalitzador del llibre. Barenboim s'expressa ben clarament: "No crec que tinguem dret a criticar de manera generalitzada, o a odiar la gent que ens ha odiat, perquè aleshores l'únic que farem serà baixar al nivell de tots els qui ens han perseguit durant tant de temps". ¿Prohibir Wagner no és passar de víctima a perseguidor?

Hi ha algunes petites errades en el text -Wahn es pot traduir per il·lusió, no necessàriament "un instint animal equivalent al patriotisme", vegi's el monòleg del tercer acte de Sachs als Meistersinger; Barenboim dirigeix la Staatsoper, no la Deutsche Oper-, i alguns elements opinables -¿Wagner imita Meyerbeer a Rienzi o només escriu en l'estil del seu temps abans de trobar una veu creativa pròpia? ¿No hi ha fins i tots ecos de la grand opéra a Götterdämmerung?-, minúcies en un llibre altament estimulant.

Xavier Cester
Avui