Cerca de notícies

Enquesta

Entrevista a Joan Pàmies, director de l'Orquestra de Cambra Catalana

8/6/2005 |

 

Qui és Joan Pàmies?
Un senyor que li agrada la música que té la sort de guanyar-se la vida fent de músic i poca cosa més.

Voldria aprofitar aquest moment teu d’excitació degut a una crítica injusta, segons tu, apareguda per la recent actuació de l’Orquestra de Cambra Catalana sota la teva direcció en el Festival d’Alacant. Expressat sobre els crítics quan fan crítica de la música actual. Què està passant?
Què està passant? D’entrada la crítica musical és una de les moltes assignatures pendents que tenim dins del món de la música. Gairebé sempre el crític és una persona que per començar no té la preparació suficient per jutjar una obra i en segon terme jo crec que hi ha pocs crítics que siguin realment honestos. Quan dic honestos vull dir la persona que primer coneix la música que coneix d’allò que ha de parlar i segon que és capaç de fer un judici objectiu sense deixar-se portar per altres criteris extra- musicals, és a dir: jo he vist grans orquestres que han actuat al nostre país a fer “bolos” i això els que estem dins del món de la música ho sabem que han fet prestacions totalment horroroses i que mai, mai un d’aquests crítics ha tingut la valentia de carregar-se l’actuació i al mateix temps joves que comencen que fan un enorme esforç per fer les seves obres son de vegades castigats sense pietat per aquests mateixos crítics. Per mi tot això em sembla una veritable aberració. Per tant jo crec que el crític com a tal és una paraula que no m’agrada, però jo crec que com a mínim aquest personatge hauria de tenir, evidentment n’hi ha excepcions alguns tenen els coneixements que s’han de tenir, és honest i és capaç de jutjar amb una certa equanimitat però jo diria que això és una minoria i que moltes de les vegades el crític el que fa és un perjudici evident a la creació musical. És molt fàcil ja que la premsa té una força tremenda i la gent ho llegeix llavors s’ha d’anar molt en compte quan s’escriu.

Corre una trista llegenda, o a lo millor no és tan trista ni tan llegenda, que diu que en la música contemporània tot és vàlid i que si no ets fidel a la partitura el missatge no s’allunya de la realitat escrita a la mateixa.
Això és totalment incert. Com a tot arreu hi ha de tot. N’hi ha compositors que són honestos i d’altres que no ho són hi ha gent que especula sense més i gent que te les idees clares una estètica determinada i que és capaç o simes no intenta ser fidel aquesta estètica i treballa per que sigui entenedora per a tothom i perquè el discurs musical tingui una coherència. Aleshores a partir d’aquí si la seva estètica no agrada però hi ha una certa honestedat en el treball tot si val de cap de les maneres. La música contemporània s’ha de fer bé clar que és una música que no s’aprèn a fer en els conservatoris per tant ja crea un problema és una certa especialització una música difícil que moltes de les vegades requereix molts assaigs degut a la seva complexitat però de cap de les maneres és una música en la qual tot si val. Crec que és una música molt seriosa i que cal fer-la com s’ha de fer, ben feta.

Era la primera actuació de l’Orquestra de Cambra Catalana en el Festival d’Alacant?
Sí. Per nosaltres ha estat una gran satisfacció i d’una certa manera per a mi ha estat el premi d’una trajectòria d’anys i també amb un compromís amb la música contemporània i que la invitació de Jorge Fernández Guerra a més en l’encàrrec d’una sèrie d’obres que jo ja havia parlat amb els compositors per que m’escrivissin per aquesta temàtica concretament Dalí i que això ha estat possible fer l’estrena a Alacant realment ha estat una satisfacció per partida doble. Pot ser el que hauria de dir i no se si és el moment adequat i això és vostè que ha de veure si s’ha de posar o no (ho he posat) que aquest reconeixement que s‘ens fa fora de Catalunya m’agradaria que de tant en tant és fes a Catalunya.

Referent a l’actuació de l’Orquestra en el Festival, quan Jorge Fernández Guerra em va proposar d’actuar primer em va demanar una obra de Marcela Rodríguez jo ja havia parlat amb ella per que composes una obra amb la temàtica Dalí. També em parlà de Pablo Rivière, companys de fa molts anys ell mateix em va gravar molts cops com a solista quan treballava a Radio Nacional de España. Pablo feia molts anys que estava sense escriure i li vaig proposar de fer el concert de violí i orquestra i a més dedicar-li al Jesús Ángel León. Totes aquestes coincidències ha creat un treball plegats. Respecte l’obra de l’Albert Llanas, companys durant molts anys en el Conservatori i que jo mateix la vaig estrenar l’any 1992 a l’Auditori de Madrid i va ser una obra encàrrec que van fer conjuntament amb el concert de violí de Sors amb la Montserrat Cervera. La Marisa Manchado pot ser ha estat la primera compositora que vaig conèixer quan vaig arribar a Madrid i va ser ella qui em va posar en contacte amb el món dels compositors de la ciutat. Antonio Agúndez em va passar aquesta Coliolita que feia molt temps que la tenia al calaix i l’obra de Zulema de la Cruz (Soledad) me la va mostrar fa un parell d’anys i l’any passat la vaig programà dins del cicle de tardor de l’O.C.C. Tot plegat fou un treball molt intens amb l’ajut dels compositors.

Director o intèrpret?
Per mi la direcció ha estat un camí des de molt jove quan jo estudiava a Brussel·les a les hores devia tenir vint-i-dos o vint -i- tres anys em vaig interessar per la direcció recordo que era René Defossez el professor de direcció en el Conservatori, anava a les classes i llavors vaig tenir la sort de conèixer a Sergiu Celebidache malgrat que jo no he treballat mai amb ell simplement he anat seguint quan ell feia les seves classes magistrals i els assaigs a les orquestres i que va coincidir al mateix temps que jo era a Stuttgart i anava simplement a mirar a veure que feia aquest senyor i va ser un impacte molt gran. Posteriorment a Madrid ja com a membre de la “Orquesta Nacional de Espanya” allí si que vaig assistir d’una manera regular a les classes d’Enrique García i on vaig aprendre la tècnica de direcció. Diguem que és una faceta de la música que sempre m’ha interessat però jo diria que en els últims anys la meva tasca fonamental ha estat la pedagogia i la direcció i fent direcció el director en certa manera també fa pedagogia ho hauria de fer-la. De totes maneres com ja saps estic a la “Orquesta Nacional de Espanya” desprès de divuit anys m’he reintegrat a la disciplina orquestral i faig d’instrumentista en aquests moments.

Creus que l’Orquestra de Cambra Catalana està en el seu millor moment?
A veure O.C.C per mi és un reflex del país i de la seva evolució musical. És a dir jo vaig crear l’orquestra fa divuit i en aquells moments era l’única formació que havia d’aquest tipus varem començar nosaltres llavors és varen crear altres iniciatives com l’Orquestra de l’Empordà, l’Orquestra Simfònica del Vallès, orquestres juvenils...etc.
En aquell moment l’orquestra era una continuació de la tasca pedagògica que jo feia evidentment ara ja no té sentit, els música han crescut i el nivell musical del país és sens dubte molt millor que fa divuit anys enrere i això és tradueix en el funcionament i qualitat de l’orquestra. De totes maneres he de dir que l’orquestra per mi és un motiu d’orgull ja que dins d’ella hi ha gent que fa quinze anys que està treballant amb mi gent que va començar quan eren estudiants i ara són excel·lents professionals que ocupen càrrecs de diferents conservatoris del país i que continuem treballant plegats i n’hi ha d’altres que s’afegeixen i si que diria que som un grup en el qual l’entusiasme i les ganes de fer música. Si estem en el millor moment? Home crec que estem en un bon moment i que quan tenim l’oportunitat de poder assajar i de treballar en una certa tranquil·litat llavors crec que els resultats són realment interessants.

El millor record com a director?
Això és molt curiós. Tinc molts records sempre amb la meva orquestra. Moments màgics i que he aconseguit amb aquesta gent i suposo que per això encara estem junts. Com a coses més concretes et diria un concert que vaig fer a França i que va estar l’últim concert que va realitzar l’Associació Simfonia 2000 de Toulon jo era director convidat permanent i l’últim concert en al vida d´ aquesta associació amb l’Orquestra de Cambra de Toulon em varen demanar per dirigir-la jo mateix i va ser un moment especial, trist per que era el seu darrer concert i màgic per la càrrega emocional.
Un altre concert que per mi va ser molt important i que va ser el 75è aniversari de la Coral Vallisoletana en el qual vam interpretar el Requiem de Mozart amb l’Orquestra de Cambra Catalana i la Coral Vallisoletana que com ja sabràs jo soc nascut a Valladolid i el meu pare formà part de la directiva d’aquella Coral hi havia molta gent que quan era petit em coneixien d´ aquella Coral.

I com a instrumentista?
Tinc un record molt especial la vegada que vaig estrenar al país el concert per a viola i orquestra del compositor Josep Soler amb l’Orquesta Nacional i jo com a solista l’any 1984. També tinc un record preciós de la primera vegada que vaig tocar sota la direcció de Chelebidache formant part de la Orquesta Nacional de España la quarta simfonia “romàntica” de Bruckner va ser una sensació dins del col·lectiu de més de cent músics i jo era un d’ells i allò que es diu que tocant amb orquestra no es pot sentir i realment amb l’orquestra és poden viure vibracions realment fantàstiques.

Barcelona o Madrid?
Barcelona és una ciutat mediterrània i això és tradueix amb tot amb el dinamisme de la gent un dinamisme molt mediterrani que a Madrid no es té. No és ni millor ni pitjor hi ha una manera de veure la vida bastant diferent amb una llum diferent. Són països diferents però que és poden trobar punts de contacte entre les dues ciutats i no està sempre competint i curiosament a Madrid hi ha una enorme admiració per Catalunya.

Un obra cambrística cabdal.
Verklärte Nacht (Nit Transfigurada) d’Arnold Schoenberg. Obra d’un lirisme i una intensitat que poques vegades e trobat.

Un disc.
La segona simfonia de Gustav Mahler en especial una gravació en viu que va fer Bruno Walter a Londres i el Cor de l’Abadia de Weinmeister? I una gravació meravellosa d’Ipòlit Lazaro d´una cançó espanyola que diu: “a la orilla de un palomar”...

Un poeta.
Miguel Hernández.

Una novel·la.
Una de l´’Stefan Zweig, Carta d’una desconeguda i una d’Alessandro Barecco “Seda” i San Manuel Bueno, Martir de Miguel de Unamuno.

“Llavors em vaig inclinar i vaig besar respectuosament la seva mà arrugada, lleument tremolosa com una fulla de tardor”
S.Z

Joan Pere Gil Bonfill
La Porta Clàssica