Cerca de notícies

Enquesta

Lliçons de cant

22/5/2005 |

 

Els tràngols, millor passar-los de pressa. En un moment en què cada cop és més difícil que els grans segells gravin òperes en estudi, un nou enregistrament d'Andrea Bocelli demostra en quin desori està la indústria. La víctima del cantant italià -titllar-lo de tenor fora una exageració- i la multinacional (Decca) que l'acompanya és, en aquest cas, Werther, de Massenet: tècnica defectuosa, estil deplorable, fraseig sense imaginació, caracterització inexistent, la llista de causes del naufragi seria llarga. Julia Gertseva combina una dicció incomprensible amb una veu un punt metàl·lica però no del tot inapropiada per al paper de Charlotte, mentre la batuta d'Yves Abel intenta donar una mica de sentit a empresa tan forassenyada. Excés de purisme? En absolut, ganes que no ens embrutin més l'orella amb preses de pèl.

Per curar aquests mals, res millor que un veritable mestre de l'art de cantar, Alfredo Kraus. Un DVD de Dynamic recupera el concert, emès el 1995 per TVE, de celebració del 150 aniversari de la Societat Filharmònica de Las Palmas. Entre obertura i obertura dirigides amb histrionisme per José Collado, el tenor canari, amb 68 primaveres a les espatlles, ens fa oblidar la mediocre qualitat de la imatge amb l'excelsa qualitat del seu art. D'acord, el timbre és més sec i el fiato més curt, però un Bocelli qualsevol -la comparació del Pourquoi me reveiller és humiliant per a l'italià- pactaria amb el diable per aconseguir aquesta elegància inaudita, aquest estil immaculat, aquesta capacitat per a les sfumature, aquesta insolència en l'agut. Una lliçó sobirana, un miracle dels que ja no n'hi ha.

Sense moure'ns del capítol líric, Opera Rara continua donant alegries als melòmans encuriosits amb dues obres en un acte ben poc (per no dir gens) conegudes de Donizeti, ambdues estrenades a Nàpols: Elvida (1826), un melodrama ambientat en les lluites entre moros i cristians a la Península, i Francesca di Foix (1831), un títol d'on el compositor extrauria algun fragment per a L'elisir d'amore. L'equip reunit per a les dues obres és similar, encapçalat per la batuta atenta d'Antonello Allemandi. Annick Massis i Jennifer Larmore deixen ben amunt el llistó del cast femení, mentre que Bruce Ford es revela de nou com un fi estilista capaç de donar una lliçó de cant tot i un timbre poc agraït.
El bel canto continua donant els seus fruits discogràfics amb una nova Norma (Nightingale), la principal raó de ser de la qual és Edita Gruberova. És comprensible que la gran soprano eslovaca hagi volgut incorporar als darrers temps aquesta heroïna belliniana, però els resultats no són gens convincents, no tant per la duresa de la veu intensificada pels micròfons, com per la inadequació del seu estil alambinat i de la seva tipologia vocal als requeriments tràgics de l'obra. La batuta letàrgica de Friedrich Haider no ajuda gaire i un cor parroquial empitjora les coses. Elina Garanca, una Adalgisa carnosa, està destinada a ser una de les grans mezzos de l'immediat futur, si res no es torça, esclar, com sembla passar amb el malbaratat Aquiles Machado, un Pollione massa inestable.

LICEU ESPECTRAL
Passem d'una de les reines del Liceu (Gruberova) a la darrera novetat en DVD del teatre de les Rambles, la segona entrega de l'esperada Tetralogia, Die Walküre (Opus Arte). No sabem perquè el repartiment gravat no va ser el de la funció d'estrena, ja que Richard Berkeley-Steele és un Siegmund d'una mediocritat que no calia preservar (més ben parat queda el Hunding d'Erik Halfvarson). Ben preferibles són la Brünnhilde de Deborah Polaski i el Wotan de Falk Struckmann oferint una lliçó d'entrega absoluta, mentre que els micròfons revelen massa esgarrinxades orquestrals en la versió de Bertrand de Billy. La potència dramàtica del muntatge de Harry Kupfer està desigualment captada per unes càmeres que no sempre troben qui busquen en la foscor predominant: amb prou feines s'entrelluca Siegmund en els seus crits de Wälse. Aquest tenebrisme és més apropiat per al protagonista d'El fantasma del Liceu (El vaixell de vapor), la nova novel·la de Joaquim Carbó, una simpàtica mirada cap a un personatge imprescindible en tot teatre d'òpera. I no cal tenir 7 anys per gaudir d'aquest llibre.

Després de tanta passió operística, és bo saltar a les passions que emanen de la música de Txaikovski. Les seves tres darreres simfonies no han perdut ni una iota de popularitat, per això encara són objecte de noves gravacions, com les que entre el 1998 i el 2004 van realitzar en directe, a Viena i Salzburg, Valeri Guerguiev i la Filharmònica de Viena. Oblidem unes portades horripilants -Philips sempre ha estat el segell del grup Universal amb menys sentit de l'estètica- i un minutatge -simfonia per cedé- escàs, i aplaudim amb ganes unes lectures que combinen el preciosisme sonor, absolutament inimitable, dels vienesos amb la intensitat del Guerguiev dels millors dies.

Els dos Quaderns anteriors han estat dedicats al Festival de Música Antiga, i per això és oportú comentar un parell de novetats del segell Alpha, un dels més atractius del moment tant per la curosa presentació dels cedés com per la interessant tria de repertoris i artistes. Present la setmana passada amb la seva Orquestra Barroca Zefiro a l'auditori del CaixaForum, l'oboista Alfredo Bernardini acompanya en aquesta ocasió el violinista François Fernandez, el violista Emmanuel Balssa i la clavecinista Elisabeth Joyé, entre altres músics, a La Sultanne, una atractiva panoràmica pels preludis de clavecí i els Concerts royaux de François Couperin. Tot queda en família amb el seu tiet François, oblidat una mica en comparació a François, anomenat El Gran, i a qui Skip Sempé dedica un recital de peces de clavecí. No només l'instrument emprat, còpia d'un model francès, és una veritable meravella sonora: el músic nord-americà toca amb una llibertat i fantasia, una capacitat per trobar colors i efectes, desarmant de veritat.

DVD DEL MES
Al parlar del començament del Festival de Música Antiga, fèiem esment a alguns dels dèficits que encara arrosseguem a casa nostra, con una major presència de l'òpera barroca en espais més apropiats que el Liceu. Per suplir-ho, sempre ens queda el bitllet d'avió, el disc o el devedé. Com el que edita Bel Air Classiques amb L'incoronazione di Poppea. Estrenada el 1999 al Festival d'Ais de Provença, gravada un any després, la producció de Klaus Michael Grüber atrau per la seva senzillesa estilitzada -les siluetes d'uns arbres són bon marc per als duos entre Poppea i Nerone, així com uns llimoners ho són per a la mort de Seneca- i per una gestualitat quasi coreogràfica que subratlla, amb elegància, la pulsió sensual que recorre aquesta obra mestra de Monteverdi. Una sensualitat, a més, andrògina, perquè Nerone i Ottone són encarnats per mezzosopranos. Anne Sofie von Otter és un emperador de perfecta unanimitat entre cos i veu, seduït per la bella Poppea d'una fantàstica Mireille Delunsch que fa oblidar la seva calamitosa Violetta al mateix escenari i de la qual aquí es fàcil caure enamorat. El patetisme de l'Ottavia de Sylvie Brunetés de bona llei, Jean-Paul Fouchécourt és una Arnalta insuperable -la cançó de bressol de la dida a la seva Poppea és un dels punts àlgids de la funció- i Denis Sedov és un opulent Seneca d'inesperada (i aplaudible) joventut. Presidint el conjunt, Les Musiciens du Louvre i un Marc Minkowski que, més que amb propietat, amb inspiració sap trobar les mil cares d'una obra d'alliçonadora modernitat.

Xavier Cester
Avui