Cerca de notícies

Enquesta

Biondi al cub

15/5/2005 |

 

L'epicentre del XXVIII Festival de Música Antiga -certamen que avui tanca les portes amb l'actuació d'Accentus Austria- va ser, durant el cap de setmana passat, l'actuació del conjunt Europa Galante liderat per Fabio Biondi. Epicentre és en aquest cas un mot ben adient, ja que els tres concerts que, aprofitant la carta blanca que li havia donat el Servei de Música de la Fundació La Caixa, va dirigir el violinista italià van ser un veritable terratrèmol musical que va confirmar, per si encara feia falta, la posició de privilegi que ocupa Europa Galante en el panorama dels grups d'instruments originals. Una ben merescuda reputació que, avalada també per prèvies visites a casa nostra i una extensa discografia, va fer que en les dues darreres sessions (diumenge 8 i dilluns 9), l'auditori del CaixaForum pengés el cartell de localitats exhaurides -no el van construir ja massa petit?

El cas de Biondi és paradigmàtic de molts dels canvis que ha anat experimentant el moviment historicista als darrers lustres. Després de la tasca revolucionària dels pioners (amb el pròleg necessari de figures com August Weizinger), com els Leonhardt, Kuijken i Harnoncourt que van començar a solcar als anys 50 terrenys verges o necessitats d'una bona purga de tradicions encarcarants, i de l'entrada al mainstream de la música clàssica amb noms com Gardiner, Pinnock o Hogwood (el pas de l'LP al CD i el fet que algunes de les principals multinacionals discogràfiques tinguessin la seva seu a la Gran Bretanya van jugar un paper no pas petit en la difusió planetària del moviment), les generacions més recents d'intèrprets, molts d'ells sorgits de grups dels seus antecessors, com el mateix Biondi, han donat un pas més enllà que els permet, sense perdre el rigor dels criteris estilístics, adoptar una postura més lliure, més fantasiosa si es vol, a l'hora d'interpretar aquest vast repertori. Més música, menys musicologia podria ser un resum barroer.

Per descomptat, la grandesa de l'art dels sons és que permet una gran diversitat d'acostaments i avui tenim la sort de poder gaudir, ja en disc, ja en directe, del treball de totes aquestes generacions d'intèrprets que han marcat la vida musical de la segona meitat del segle XX, sens dubte amb més força que moltes avantguardes. Si Gardiner o Harnoncourt cada cop estan més temptats pels grans conjunts simfònics, el recital al clave que va protagonitzar a l'anterior edició del festival Gustav Leonhardt va ser un tast excepcional d'una forma de fer música depurada fins a les essències.

REVOLUCIÓ ITALIANA
La visita d'Europa Galante testimonia també un altre fenomen ja comentat des d'aquestes pàgines, l'extensió del corrent historicista des del centre i nord d'Europa cap al sud. França i l'Estat espanyol n'han sortit sortosament beneficiats, però el cas més espectacular ha estat, sens dubte, el d'Itàlia: no deixava de ser una contradicció que un repertori cabdal (la Península va ser als segles XVII i XVIII bressol de moltes formes de música instrumental i vocal) fos renovat per intèrprets de climes més freds. La irrupció de músics com Biondi i Alessandrini, per posar només dos noms, va suposar un bany salvífic en aigües refrescants que ha capgirat en molts sentits la percepció que es tenia d'aquesta música.

Els tres concerts d'Europa Galante al Festival, en un crescendo ben graduat -en cada sessió augmentava la plantilla de músics-, tot i tenir-la com a eix, no es va limitar només a la música italiana, sinó que va ampliar el seu radi d'acció a altres àrees de la música de finals del XVII i la primera meitat del XVIII, amb una tria de peces que no defugia les benvingudes rareres, coronada, això sí, per una peça que no requereix presentació. La formació italiana combinava un bon grapat de rostres joves, fruit d'una lògica renovació d'efectius, amb alguns noms ja coneguts des dels orígens fa 15 anys, en especial el del violoncel·lista Maurizio Naddeo. No esmentem el seu nom per casualitat, ja que un dels secrets del so ampli, expansiu, generós d'Europa Galante rau en un baix de rara consistència, una base de gran solidesa que permet a l'arc de Biondi enlairar-se amb total llibertat en mil filigranes capricioses com les volutes de fum d'un bon havà. Joves i no tan joves, sobretot, tenen en comú un entusiasme desbordant pel que fan: somriures i mirades còmplices van ser constants en els tres concerts. I és que si els músics no s'ho passen bé a l'escenari, com en pot gaudir l'espectador?

La primera proposta de la carta blanca va ser una contraposició de compositors provinents de França i Itàlia que explorava les interconnexions entre aquestes dues potències musicals del barroc: si l'extracte de la Première récréation de musique de Leclair posava al descobert l'influx de l'escola violinística italiana, la Sonata en sol menor op. 6 núm. 15 de Mascitti s'apropava al model de la suite de danses francesa. Element denominador comú, el parentiu entre la Chaconne de la peça de Leclair i la Passacaglia variata que tancava el Concerto grosso op. 7 núm. 4 de Mascitti, dos fragments que Biondi i els seus van negociar amb un impecable sentit de la progressió. Exemplar també va ser la forma com Europa Galante va traduir la serena bellesa que emana de L'Apothéose de Corelli, de Couperin, homenatge sincer d'un mestre a un altre, mentre que la simfonia de La senna festeggiante va ser el primer tast del Vivaldi inflamat del grup italià.
La segona vetllada ampliava la panoràmica per incorporar una brillant simfonia, Die Disonanzen, de Wilhelm Friedemann Bach, i la deliciosa suite Burlesque de Quixotte de Telemann (el quart centenari del personatge cervantí és omnímode), on els músics de Biondi van demostrar que no només són capaços dels esclats més enlluernadors sinó també de les delicadeses més subtils (Le couché de Quixotte). La presència de dues atractives simfonies de Sammartini servia per il·lustrar una de les tesis que tenia al cap Fabio Biondi, el pas gradual del barroc al classicisme, però no hi ha dubte que el protagonista del concert va ser el contratenor Jordi Domènech.

Amb una veu més corpòria, menys angelical, més greu que la dels seus antecessors en aquesta edició del Festival (Daniel Taylor i Carlos Mena), el cantant de Manlleu va combinar suavitat elegíaca i espectacular capacitat per al cant d'agilitat en les quatre àries de Händel, Giacomelli, Hasse i Vivaldi que va interpretar (a més de les propines). Es pot discutir, bé, discutim-ho, la forma massa extravertida d'abordar el Cara sposa del Rinaldo, recargolada a l'extrem en un da capo farcit de trinats, però com a cant per se va ser esplèndid.

LES FAMOSES QUATRE
Un quartet d'eminents compositors italians segellava la carta blanca de Fabio Biondi al Festival de Música Antiga, en una vetllada que va arrencar amb uns concerti grossi de Corelli i Geminiani d'un impuls irresistible, mentre que el concert Il pianto d'Arianna era una nova mostra del talent més aviat inclassificable i de la inspiració desigual de Locatelli. Esclar que el punt màxim d'atenció eren els quatre primers concerts d'Il cimento dell'armonia e dell'invenzione, altrament dits Les quatre estacions: Biondi no va decebre les expectatives.

El cronista recorda un comentari que va sentir un cop sobre la primera gravació que va fer Fabio Biondi, fa 14 anys, de l'arxiconeguda peça. A l'interlocutor no li agradava el disc perquè l'obligava a escoltar: no se'ns acut millor lloança. Si el barroc és l'art de la sorpresa i el contrast, llavors Biondi i els seus s'hi van llançar de cap, sense por als efectismes i/o excessos ni temor a l'assumpció de riscos. Tocada amb aquesta passió abrusadora, amb un Biondi passejant-se entre els músics abans d'atacar amb el seu violí les més esbojarrades cabrioles (d'acord, en algun moment l'afinació se li va escapar), la partitura vivaldiana abandona per sort el territori de la música d'ascensor o de la banda sonora d'estació de metro per recuperar la seva veritable natura: la d'obra d'art que deixa sense respiració.

Xavier Cester
Avui