Cerca de notícies

Enquesta

Crítica: 'Passió segons Sant Mateu'. Un bon contrast

17/4/2003 |

 

Bach: 'Passió segons Sant Mateu'. Neil Mackie, Joan Martín-Royo, María Luz Martínez, Elisenda Arquimbau, David Alegret, Enric Martínez Castignani. Orfeó Català. Cor Infantil de l'Orfeó Català. Orquestra Nacional de Cambra d'Andorra. Director: Josep Vila i Casañas. Barcelona, Els Diumenges al Palau, Palau de la Música, 13 d'abril.


Només una ullada a l'escenari ja deixava clar que aquesta versió de la Passió segons Sant Mateu es mouria per paràmetres ben diferents als de la recent lectura de The Sixteen. Avesats els darrers anys a lectures amb cors més reduïts, l'orella va haver de fer un petit ajustament davant una massa vocal amb el triple d'efectius que els del grup anglès, però el contrast va ser saludable, en part perquè l'Orfeó Català viu un moment dolç sota la titularitat de Josep Vila, en part perquè la seva direcció va tenir unes dosis d'emotivitat més grans. Hi va haver aspectes discutibles, com els temps massa premeditats de moltes àries o l'excessiu to reverencial dels recitatius de Jesús (excusable quan es compta amb una veu tan vellutada, amb un legato tan exemplar i amb tanta projecció de futur com la de Joan Martín-Royo). Però l'aire gairebé dansant dels grans cors que emmarquen la primera part, l'esplèndida diferenciació del caràcter de cada coral i, coneixent bé on és el seu cor emocional, la sàbia dosificació de la força expressiva de la partitura, culminada de forma corprenedora en el coral 62 i en el fragment en què el cor reconeix "Veritablement, aquest era el Fill de Déu", van ser exemplars.
L'Orquestra Nacional de Cambra d'Andorra va oferir, en conjunt, una prestació més aviat grisa, però comptava amb solistes de mèrit, com Gerard Claret i David Olmedo al violí, Jordi Comellas a la viola da gamba i Albert Mora i David Albet a les flautes, així com un eficaç continu. Amb un so a vegades massa feminocèntric, l'Orfeó Català va exemplificar que un cor gran no té per què enfosquir l'acurada escriptura bachiana, i va excel·lir sobretot en els corals, alhora que proporcionava un correcte grup de solistes per als petits papers de l'obra.
Justament l'apartat de solistes és l'altre element que contrasta amb la Passió de Christophers, i en aquest cas amb un clar desequilibri a favor de la versió de Josep Vila, que comptava amb un equip bàsicament jove i del planter. L'excepció va ser el dramàtic Evangelista del veterà Neil Mackie, tot i que l'extrem agut de la seva veu ha pràcticament desparegut. María Luz Martínez no té el timbre típic de les sopranos avesades a aquest repertori, per sort en aquest cas, ja que malgrat alguna petita confusió, la carnalitat i penetració de la seva veu van ser benvingudes. La contralt Elisenda Arquimbau va anar in crescendo, movent-se sempre en un marc de perfecta adequació estilística, amb un preciós Erbarme dich. La progressió ascendent de David Alegret és un fet, sobretot en un camp com el del barroc, en el qual el tenor es mou com peix en l'aigua, amb gran facilitat per al cant melismàtic i una expressivitat franca i sincera, com a Geduld! Enric Martínez Castignani va fer oblidar uns contrastos dinàmics a vegades massa artificiosos, amb un Mache dich de vellutada calidesa. Un èxit merescut.

Xavier Cester
Avui