Cerca de notícies

Enquesta

Santos denuncia en la seva darrera òpera la sobreprotecció dels pares amb les filles

14/5/2005 |

 

«La meua filla sóc jo» s'estrena al Teatre Lliure amb els músics que transiten per l'escenari.

Amb un argument concret però amb la intenció que la història no empresoni la creativitat. Carles Santos estrena dijous l'òpera de petit format La meua filla sóc jo al Teatre Lliure en què investiga novament el seu format escènic. Els intèrprets s'alliberen del fossar on habitualment queden amagats el públic i transiten lliurement, «com un músic de la Rambla», per l'escena. L'òpera, que es podrà veure a la sala Fabià Puigserver fins al 29 de maig i que després farà temporada al Teatro Español, reflexiona sobre la relació dominant d'alguns pares sobre les filles fins a creure's que elles són una extensió de si mateixos.

El compositor, dramaturg i director Carles Santos denuncia la falta d'indústria al país tot declarant que, en realitat, autors com «Tàpies i Miró són pintors francesos». Santos ho justifica aclarint que tot i que aquests artistes han nascut a Catalunya són els galeristes francesos els que els han projectat, «nosaltres no tenim maquinària» suficient. Santos (Vinaròs, 1940) aventurava ahir en la presentació del muntatge al Teatre Lliure que, si fos més jove, marxaria a l'estranger després de constatar, recentment, que l'Estat encara «és immadur i perillós».

Santos dubta de catalogar la seva obra d'òpera perquè tot i que hi ha un llibret, músics, cantants i s'expliqui una història, la seva proposta dista molt dels clàssics del gènere. En el muntatge, els músics, tots d'instruments de vent i dos percussionistes, es mouen per l'escena desempallagant-se del faristol, la partitura i el director musical. Aquesta nova versió permet que els intèrprets es puguin encarar amb el públic. La contrapartida és que no ha pogut incorporar els instruments de corda perquè hauria estat dificultós el trànsit del violoncelista. També es desplaça la música que du un actor al seu vestit. És un particular homenatge de Santos a les cercaviles de les bandes valencianes, que enyora sobretot ara que les bandes fan els seus concerts asseguts a les places.

La peça, d'uns vuitanta minuts de durada, té una veu en off que narra des de les accions el caràcter d'alguns personatges. El muntatge desenvolupa un procés vital que comença amb la gravació prenatal del cor d'un nadó dins del ventre de la mare i una «polifonia» de plors d'acabats de néixer. La peça presenta mares, pares i, fins i tot, quatre possibles maneres perquè la filla mati el pare possessiu. I és que, reflexiona l'autor, els pares són més possessius amb les filles que amb els fills i, per tant, més intransigents quan la nena decideix un futur que el progenitor no havia imaginat. La meua filla sóc jo també inclou un fragment de quatre minuts i trenta-tres segons d'absolut silenci i quietud a escena. Santos demana -sarcàstic- als espectadors de concerts de la ciutat «més tossidora» del món «que vinguin tossits» per no trencar aquest silenci -«una de les obres cabdals de la història de la música».

En la producció són cabdals el vestuari i la il·luminació. Els deu músics són alumnes de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). El repartiment es completa amb un ballarí i els vuit cantants, que interpreten la partitura en català i que, a diferència d'altres produccions de Santos, està pensat perquè s'entengui la lletra. Santos no apareix aquest cop a escena. La meua filla sóc jo és una coproducció del Lliure amb el Teatro Español, on es representarà més tard.

Jordi Bordes
El Punt