Cerca de notícies

Enquesta

Dos serafins clamaven

8/5/2005 |

 

Una primavera més i un festival més. En un país que no sempre respecta les tradicions -la qual cosa no vol dir que aquestes s'hagin de conservar en formol com relíquies, sinó que s'han d'anar renovant sense perdre les essències-, arribar a l'edició vint-i-vuit és com una petita fita. Això justament és el que ha aconseguit el Festival de Música Antiga, un certamen prou veterà com per haver contribuït de manera destacada que a Barcelona arribessin els principals intèrprets d'un dels corrents cabdals de la interpretació musical de la segona meitat del segle XX, que ha experimentat en primera persona la revolució copernicana que ha tingut a casa nostra la percepció sobre les lectures historicistes del gran repertori barroc, clàssic i romàntic -no fa pas tant, encara hi havia qui creia que això dels instruments originals era una moda que passaria-, així com l'aprofundiment en la música anterior al segle XVII, i que ha creat un públic fidel i d'una mitjana d'edat força més baixa que en altres cicles de la ciutat.

Com se sol dir, si el Festival de Música Antiga no existís, caldria inventar-lo, i si desaparegués, deixaria un forat força considerable que no és segur que s'omplís amb facilitat. La pervivència del certamen seria, tanmateix, la principal prioritat ara per ara, després d'uns anys de congelació pressupostària que expliquen que el certamen no presenti produccions més ambicioses, i el mal auguri que suposa la supressió aquest any de la tradicional versió per Pasqua de la Passió segons sant Mateu de Bach: exposem aquí el mea culpa d'aquest humil cronista per no haver protestat en el moment precís.
La funció que desenvolupa el certamen, tanmateix, no ens ha de fer oblidar altres dèficits que patim a casa nostra respecte a l'anomenada música antiga, com la manca de presència de l'òpera barroca. Funcions escadusseres d'obres de Haendel al Liceu, un teatre, a més, per dimensions i tradició, ben poc adient per a aquest tipus d'obres, no amaguen l'absència persistent d'una part importantíssima de la història de l'òpera -de Monteverdi a Rameau, i si es vol, estirem fins a Gluck-, amb la qual cosa Barcelona torna a quedar a la cua en la presentació d'uns esdeveniments que a Berlín, París o Zuric solen ser punts àlgids de la temporada. No tornarem ara a repetir la necessitat d'un segon teatre per acollir totes aquelles innúmeres òperes que no tenen en el Liceu el seu espai natural.

ENTRE EL CEL I LA TERRA
Si hi ha una tipologia vocal que ha estat i està íntimament relacionada amb el resorgiment de la música antiga, aquesta sens dubte és la de contratenor. O sigui que abandonem les reflexions preliminars i concentrem-nos en la feina, en aquest cas dos dels concerts de la primera setmana del festival organitzat per la Fundació La Caixa, tots dos al CaixaForum (30 d'abril i 5 de maig) i, com a protagonistes, sengles contratenors. No entrarem ara en disquisicions sobre la nomenclatura més idònia per definir la veu masculina més aguda, sobre la qual els mateixos protagonistes a vegades dissenteixen, en definitiva aquest terme de contratenor és el que es pot prestar a menys confusions.
Amb la presència recent de David Daniels al Liceu dins les funcions d'A Midsummer Night's Dream ha quedat ben palès que els contratenors ja no estan restringits a l'àmbit dels grups especialitzats sinó que han arribat de ple dret als escenaris dels grans teatres d'òpera -tot i que les limitacions en el volum poden ser un handicap- i tenen ja el seu propi star system. A l'auditori del CaixaForum, Daniel Taylor i Carlos Mena van optar per sessions més intimistes i delicades, explotant amb efectes hipnòtics el vessant més acaronador de les seves veus, no debades definides sovint com a angelicals. Si el timbre cristal·lí i lluminós de Taylor s'apropava a les excelsituds seràfiques, la veu de mel de Mena seria llavors la d'un àngel més a prop de la Terra.

El contratenor canadenc es va centrar, sota el títol My Mind to me a Kingdom Is, en cançons i balades populars de l'era isabelina, amb un capítol destacat centrat en John Dowland. Les benhumorades explicacions que Taylor anava situant entre peça i peça -un any més hem de lamentar l'escassetat informativa del programa de mà, que no oferia ni els textos cantats, imprescindibles en sessions com aquesta- a vegades xocaven amb el to melangiós de moltes d'elles, en un contrapunt massa accentuat que, tanmateix, es diluïa com un encanteri gràcies a la bellesa de la veu. I Saw my Lady weep i Flow, my Tears, de Dowland, van ser dos d'aquests moments de tristesa mòrbida (els mals d'amors solen donar moments estèticament transcendents) que el cantant canadenc va recrear amb una delicadesa exquisida i un legato perfecte farcit d'infinitessimals gradacions, ja admirables en cançons anònimes com Down by the Sally Gardens o O Waly, Waly.

El mateix Taylor confessava preferir les cançons amb dosis d'emmelangiment elevades, mentre que el seu excel·lent acompanyant, el llaütista Sylvain Bergeron, posava una mica més de vigor en les peces que va triar per als seus solos, la qual cosa no vol dir que el contratenor no mostrés una cara més somrient en el bloc de temes anònims de caire ornitològic que obrien la segona part. Tant és, el color de la vetllada era el blau malenconiós de la nit que acull l'amant com la que mostra O Let me in This ae'night que tancava el programa.

POLIFONIA A UNA VEU
Lux Orphei és el nom de la formació que encapçala Carlos Mena, un nom ben apropiat si es té en compte la lluminositat que emana de la veu d'aquest èmul avantatjat del mític cantor traci. Conegut a casa nostra sobretot en les seves regulars col·laboracions amb els diversos grups que dirigeix Jordi Savall -pregunta a l'aire, no fa molt que el músic igualadí no actua a Barcelona?-, Mena està duent cada cop amb més força una exemplar carrera en solitari, tant als escenaris com als estudis de gravació. El contratenor basc es va moure entre cel i terra en un concert -que per això es titulava Entre lo divino y lo humano- que, en la seva primera part, era un reflex d'un dels discos més fascinants de música antiga dels darrers mesos, Et Iesum (Harmonia Mundi). Amb adaptacions de l'època o realitzades a l'actualitat seguint els mateixos criteris, Mena i el guitarrista Juan Carlos Rivera han girat el mitjó per oferir les obres polifòniques sacres de Tomás Luis de Victoria en un format sorprenent: només una veu amb acompanyament instrumental. La plenitud de la textura coral queda reemplaçada per la netedat de línies en unes adaptacions que, lluny de trair, mostren el geni de Victoria des d'una altra perspectiva, de la mateixa manera que la llum del dia a través dels vitralls mostren sempre aspectes canviants d'una catedral. A la propietat del toc de Rivera, reforçat amb eficàcia per l'organista Carlos García-Bernalt, s'hi sumava l'emissió impecablement pura i ferma de Mena, restituint tot el magne misteri de la sacralitat renaixentista.

Lux Orphei va baixar del cel a la Terra i va avançar unes dècades en el temps per entrar en ple barroc hispànic, sobretot en la música de Juan Hidalgo i els seus tonos humanos. Si Rivera va donar energia encomanadissa al Fandango de Santiago de Murzia i García-Bernalt es va perdre una mica en els Pasacalles en primer tono de Cabanilles, Mena va treure més grapa en unes peces que requerien un fraseig més àgil i incisiu. Perquè els àngels poden tenir ales blanques, però també poden ser de carn i ossos.

Xavier Cester
Avui