Cerca de notícies

Enquesta

Vida d'artista

1/5/2005 |

 

En un Quadern que serà en les seves vuit dotzenes parts eminentment visual, començar amb un cedé d'un compositor conegut per la seva música per al cinema és més que apropiat. Josep Pons incrementa la ja notable discografia de l'Orquestra Ciutat de Granada amb un llibre-disc dedicat a Nino Rota (Harmonia Mundi) recomanable per a petits i grans.

L'encisador Concerto Soirée, amb un notable Benedetto Lupo al piano, serveix de frontissa entre les danses d'Il gattopardo i, sobretot, la suite del ballet La strada, basat en la pel·lícula homònima, on els vessants més lleuger i més profund del compositor italià troben en la batuta de Pons un defensor immillorable.

Sense moure'ns d'Itàlia, Il Giardino Armonico i Giovanni Antonini tornen a la càrrega amb La casa del diavolo (Naïve), un cedé on es mouen una mica més enllà del seu barroc d'habitud per atansar-se al preclassicisme i classicisme. L'excusa és la simfonia La casa del diavolo de Boccherini amb la seva paràfrasi de la Dansa dels espectres i de les fúries del ballet Don Juan de Gluck, que obre un disc que inclou també agitades partitures de dos fills de Bach, Carl Philipp Emanuel i Wilhelm Friedemann, i de Locatelli. Unes peces adients per al tarannà elèctric del conjunt d'Antonini.

Ben mirat, deixant de banda Rota, la resta de novetats discogràfiques que avui comentem són més que adients per a l'arrencada aquests dies del Festival de Música Antiga. Seguim a Itàlia amb Concerto veneziano (Archiv), la nova entrega de l'Orquestra Barroca de Venècia, Andrea Marcon i, sobretot, Giuliano Carmignola, un veritable virtuós en tots els sentits del terme: tècnica espectacular i fantasia poètica. Els focs d'artifici que poblen les obres de Vivaldi, Locatelli i Tartini són enlluernadors, però l'emoció que emana del moviment lent alternatiu del Concert en La major de Tartini no té preu.
Coincidint en un festival amb un bon pes de música medieval, el primer disc per a Harmonia Mundi de The Dufay Collective -formació que ha actuat al certamen de La Caixa- és ben oportú. Es tracta d'una revisió del repertori profà al voltant de la cort d'Alfons el Savi, amb un pes destacat de les Cantigas de amigo de Martín Codax. Les versions bàsicament instrumentals del grup britànic, amanides amb efluvis orientalitzants, són d'un preciosme sonor difícil de resistir.

A L'ALTRA BANDA DE L'OCEÀ
Si parlàvem abans del virtuosisme de Giuliano Carmignola, res millor per encetar la tanda de DVDs que avui ressenyem amb un altre virtuós, Lang Lang. Deutsche Grammophon va captar el debut al Carnegie Hall del jove pianista xinès, un recital on la seva extrovertida manera de tocar queda ben palesa, per a fatiga de l'orella -cansada de tant exhibicionisme- i la vista -cansada de les mil i una cares que posa Lang. El documental, ofert com a extra, no afegeix gaire cosa a la figura d'aquest pianista llançat a tota velocitat a l'estrellat mediàtic. No hi ha dubte que Lang Lang ofereix espectacle, atractiu per a qui li interessi més que la música, esclar.

Del Carnegie Hall al Lincoln Center, al Met, un teatre que s'ha apuntat ja a l'onada imparable del DVD amb muntatges que no havien estat abans disponibles en altres formats visuals, com els dos que comentem editats per Deutsche Grammophon, començant per un Don Giovanni del 2000 amb un repartiment considerable. Els dissenys són de Franco Zeffirelli, la qual cosa vol dir esplendor barroc i luxe a dojo, però en aquesta reposició el director d'escena era Stephen Lawless: sens dubte, les constants referències sexuals són obra seva. Bryn Terfel és un Don d'intensitat demoníaca ben secundat pel Leporello de manual de Ferruccio Furlanetto, mentre que Renée Fleming és una Donna Anna que, per sort, no explota narcisísticament la bellesa de la seva veu. James Levine, un director menys apreciat del que es mereix en aquesta banda de l'Atlàntic, aporta unes sorprenents dosis de passió a la seva lectura.

Levine també és el motor del Nabucco amb què el Met va celebrar el 2001 l'any Verdi. El muntatge d'Elijah Moshinsky és presidit per una gran estructura giratòria plena d'escales ben poc pràctiques, mentre que l'extravagant vestuari és gairebé desconcertant: del glamur al ridícul a vegades hi ha un pas ben petit. Joan Pons és un Nabucco de noble pasta -poc afavorit, cert, pels primers plans-, Maria Guleghina surt prou airosa del terrorífic rol d'Abigaille, compensant amb una entrega sense reserves algun crit puntual, i Samuel Ramey fa oblidar un vibrato ara més prominent amb una lliçó de cant de primer ordre.

Saltant a un altre continent, la Sydney Opera House va presentar un Giulio Cesare in Egitto (EuroArts) amb força sentit de l'humor dirigit per Francisco Negrín, el qual va reaprofitar algunes idees per a una altra producció a Copenhaguen. Tot esperant que algú algun dia es prengui una mica més seriosament l'obra de Haendel, aplaudim en tot cas l'escena de Cleopatra a la banyera. Yvonne Kenny és, de fet, un dels atots de la versió, amb una veu amb cos magníficament menada, al costat del Cesare de Graham Pushee, un contratenor variant estrident, però amb una composició acurada del personatge. La resta, discreció provinciana sota la batuta d'un Richard Hickox que escapça massa àries.
Enllaçant amb l'obra de Haendel, fa poc aplaudíem la Cleopatra de Cecilia Bartoli a Zuric. El mateix teatre l'acollia a Il turco in Italia (Arthaus Musik), on la mezzosoprano italiana és el principal atractiu: gràcia escènica i coloratura enlluernadora són dues de les bases del seu èxit com a Fiorilla. Força per sota estarien el Selim de Ruggero Raimondi (quin gran actor, no obstant) i el Geronio de Paolo Rumetz, menys difícil de tolerar el Prodoscimo d' Oliver Widmer. Si el muntatge de Cesare Lievi decanta (massa) l'obra de Rossini al terreny de la farsa, la batuta de Franz Welser-Möst decanta (massa) la partitura a l'influx genísser que va envair Europa al segle XVIII.
Girar com un mitjó les peces de repertori i redescobrir títols oblidats, sobretot del barroc, han estat dues de les vies per mantenir la flama operística ben encesa arreu. La creació de noves òperes, tot i que enguany hi ha força propostes, segueix ocupant un lloc secundari. No serà Laurent Petitgirard amb el seu Joseph Merrick dit Elephant Man (Marco Polo) qui canviï la situació: llarga, avorrida, ben lluny del retrat de la mateixa història que en va fer David Lynch. El mateix compositor dirigeix les forces de l'òpera de Niça, en una producció (cortesia de Daniel Mesguich) que no pot amagar la condició de maldestre disfressa de la caracterització del protagonista. Avís per a curiosos: els xiscles de Magali Léger en un paper que es diu La Coloratura són dignes d'un museu dels horrors.

DVDs DEL MES
Plural, sí, perquè coincideixen dos llençaments fascinants, combinant concerts en viu i documentals sobre la vida i miracles de dos artistes admirables. Un dels primers fruits del segell propi creat pel Concertgebouw d'Amsterdam ha estat el concert inaugural de Mariss Jansons com a titular, el passat setembre, amb Ein Heldenleben de Strauss. Una orquestra excepcional i un director que sempre va al gra per a una versió époustuflante que en dirien els francesos. El complement, un documental entranyable, The Sixth Maestro (Jansons és només el sisè titular en la història de l'orquestra), on destaca un assaig de Gurrelieder amb una Filharmònica de Viena que no en surt del tot ben parada.
Un altre tarannà és el que té Daniel Barenboim, captat el 19 d'agost del 2000 al Colón de Buenos Aires en el recital commemoratiu dels 50 anys del seu debut. Un concert maratonià ple de bisos on la comunió amb el públic és, com era d'esperar, total. Multiple Identities, el documental ofert com a extra, segueix per Berlín, Chicago, Jerusalem, Buenos Aires i altres indrets la trajectòria d'un músic de cap a peus, amb passatges entranyables -amb Jacqueline DuPré a la piscina- i d'altres, com la discussió que va mantenir amb el públic israelià abans de tocar Wagner, que engrandeixen encara més la talla d'un músic cabdal.

Xavier Cester
Avui