Cerca de notícies

Enquesta

'Febre Wagner' a Barcelona

1/5/2005 |

 

L'arribada, fa 50 anys, dels Festivals de Bayreuth va contagiar la ciutat.

Barcelona sempre ha estat wagneriana, però fa 50 anys, del 16 d'abril a l'1 de maig, va patir una verdadera febre que va traspassar les parets del Liceu i es va expandir pels carrers de la ciutat.

Els néts de Wagner, Wieland i Wolfgang, van dur a Barcelona els Festivals de Bayreuth, la meca wagneriana creada pel mateix compositor en aquella petita ciutat alemanya per representar les seves obres.

El programa constava de tres tí- tols: Parsifal, Tristany i Isolda i La Valquíria amb tres representacions de cada un d'ells. L'orquestra va ser la Simfònica de Bamberg dirigida per Joseph Keilberth i Eugen Jochum. El cor era el del Festival i entre els cantants hi havia Wolfgang Windgassen, Hans Hotter, Marta Mödl, Josef Greindl i Gré Brouwenstijn.

L'esdeveniment va ser un èxit social amb autoritats de tota mena, menys les eclesiàstiques. De Madrid van venir ministres i la dona del dictador, Carmen Polo, i la seva filla. Entre el públic hi havia aristòcrates, rics de tota la vida, nou-rics, i més d'un estraperlista. Però el més extraordinari va ser com la ciutat es va contagiar d'aquella febre.

DIVULGACIÓ
Les setmanes prèvies, diaris i revistes van explicar als seus lectors tots els aspectes possibles del compositor i de la seva obra. Com era previsible, la vinculació entre Montserrat i el Montsalvat del Parsifal va ser un dels temes més freqüentats, però no l'únic. Es buscava la relació entre el compositor i Nietzsche, Baudelaire, el doctor Letamendi, Gaudí o Dalí. Es va reivindicar el tenor Viñas, i els compositors Josep Anselm Clavé i Anselm Barba.

Es van editar llibres i es van pronunciar conferències. Hi va haver una exposició i audicions discogràfiques al Tinell. El cine Alexis va exhibir la cinta Parsifal, de Daniel Magrané, amb Ludmila Tcherina i Gustavo Rojo.

La febre Wagner també va sortir al carrer. Al de Pelai, per exemple, on l'Associació de Veïns el va convertir en un homenatge, amb il.luminacions i medallons amb l'efígie de Wagner que la premsa va qualificar d'"estil típicament bavarès".

Per no ser menys, Els Amics del Passeig de Gracia van convocar un concurs d'aparadors sobre temes wagnerians. Altres botigues en carrers més modestos es van afegir a l'esdeveniment, com a la plaça de Sant Just, o al Portal de l'Àngel. Es van anunciar rellotges ("¡no hi arribi tard! La puntualitat és la cortesia dels reis") i maquillatges ("per als festivals Wagner i per a festes d'elegància, els maquillatges perfectes i permanents són...").

Des del Diario de Barcelona, l'escriptor Carles Soldevila intentava salvar --sense èxit-- el carrer Wagner, entre els de Julio Verne i Ríos Rosas, amenaçat per la construcció de la ronda del general Mitre, o almenys, substituir el nom del general argentí pel del compositor alemany.

La prova que els festivals havien captat la imaginació popular estava en els acudits, d'un humor molt innocent, però els temps no donaven per a més. A Destino, JIP feia la seva "contribució al festival" amb una tira plena de personatges wagnerians que portaven espases, cuirasses, cascos amb banyes i llances. Una parella viatjava en una motocicleta en forma de cigne com Lohengrin. El noi li deia a la noia: "Encara no m'has dit a quin cine vols anar". I la noia responia: "A un que posin pel.lícules de la Wagner Bros".
El gran acte de participació ciutadana va tenir per escenari el passeig de Gràcia i va ser un concert de la Banda Municipal i els Cors de Clavé, amb 1.300 cantants, al qual van assistir 15.000 persones.

EFECTES LUMINOTÈCNICS
Una condició que els Wagner havien posat per venir a Barcelona era la modernització de l'escenari del Liceu. Les escenografies de Wieland Wagner partien d'una concepció estètica nova, abstracta, que es materialitzava amb un ciclorama i efectes luminotècnics. Es va haver d'ampliar la fossa d'orquestra i canviar tota la instal.lació elèctrica.
El periodista Sempronio, al Brusi, explicava el canvi de l'escenari: "De l'edat de la fusta i del paper ha passat a l'edat del ferro. Tot és ara metàl.lic, lluent, amb aparences d'interior de submarí".

La crítica va coincidir gairebé unànimement a donar una nota altíssima a cantants, directors, cor i orquestra, però el que va cridar més l'atenció van ser les posades en escena. Umberto Fernández Zanni, crític de La Vanguardia Española, les considerava: "Una meravella davant la qual volem creure que avui s'inclinaria l'ortodòxia wagneriana". A El Noticiero Universal, Manuel R. de Llauder deia: "Així com Wagner va revolucionar el concepte operístic del seu temps, ara els seus néts es poden considerar com a verdaders revolucionaris de la mateixa concepció escènica wagneriana".

Menys entusiasta era Xavier Montsalvatge a Destino: "Seria perillós considerar aquest nou concepte de l'escenografia aplicat tal qual al teatre no wagnerià, perquè significaria que l'art de decorar i ambientar un escenari ha passat del domini dels pintors a la incumbència dels electricistes".

El somni de convertir Barcelona en un Bayreuth mediterrani només va durar 15 dies. Tot i que es va intentar donar-li continuïtat, Bayreuth no va tornar mai. En realitat, els festivals només han sortit de la petita ciutat alemanya en una altra ocasió, el 1970, per anar al Japó.

Però els festivals van ser una ocasió per amalgamar un entusiasme col.lectiu que va acolorir el gris dominant, encara impregnat amb el record recent de les cartilles de racionament i els afusellaments al Camp de la Bota.

Rosa Massagué
El Periódico