Cerca de notícies

Enquesta

Paul Lewis: "L'èxit ràpid en el piano té molt d'artificial"

27/4/2005 |

 

Després de causar una magnífica impressió l'any passat en la temporada de cambra d'Ibercamera, el músic britànic Paul Lewis torna avui al Palau dins del cicle que acull figures com Maria Joao Pires i Alfred Brendel, entre altres. Lewis interpretarà obres de Beethoven (sonates número 16, 18, 19 i 23), compositor a qui consagrarà la major part del seu temps fins al 2008, quan acabarà la integral de les seves sonates. "Beethoven i Schubert són els meus favorits. Podria passar la resta de la vida només amb la seva música", afirma el pianista en una entrevista telefònica.

Els últims anys, Lewis havia interpretat, a més de Schubert, Busoni i Chopin, i més enllà del 2008 li interessaria aprofundir en els repertoris de Ligeti i Ravel. "M'interessa tenir un repertori tan ampli com sigui possible, però Beethoven requereix en aquests moments tota la meva atenció".

Els últims 10 anys la fama de Lewis no ha deixat de créixer però ell procura mantenir-se "tant com sigui possible" al marge dels elogis. "Vaig començar amb pocs concerts i gradualment han anat augmentant. Això m'ha permès seguir estudiant i créixer amb naturalitat. Per sort, ningú m'ha pressionat i ho agraeixo. L'èxit ràpid en el piano té molt d'artificial. Un pianista no sorgeix de la nit al dia, requereix temps", diu Lewis, que té com a principal referent el seu mestre Alfred Brendel, amb qui s'identifica plenament.

Lewis no prové d'una família musical però sempre va saber que es dedicaria a la música. Va prendre les primeres lliçons a l'escola però, com que allà no tenien piano, va aprendre primer a tocar el violoncel. "Sóc l'estrany entre els de casa --afirma--. Als 10 anys em vaig emocionar escoltant la Quarta simfonia de Beethoven. Vaig cridar la meva mare perquè escoltés el passatge que tant m'havia agradat i ella es va quedar mirant-me com si fos d'un altre planeta".

Als 31 anys intenta disfrutar al màxim amb la seva carrera i no fa gaire cas de les expectatives que ha generat a tot el món. Si hi ha res que el preocupi, més enllà de treure's l'etiqueta de jove promesa, és aconseguir que el públic que va als seus concerts es relaxi i passi una bona estona. "No m'agraden les convencions ni l'excessiva serietat en els concerts. Els auditoris no són museus. El públic ha de reaccionar amb llibertat. Per exemple, la primera sonata que tocaré al Palau és divertida i han de poder riure si els ve de gust".

M.C.
El Periódico