Cerca de notícies

Enquesta

Crítica: Passió segons Sant Mateu. La unió fa la força

15/4/2003 |

 

Bach: 'Passió segons Sant Mateu'. Charles Daniels, Michael George. The Sixteen. The Symphony of Harmony and Invention. Director: Harry Christophers. Concert de Setmana Santa de la Fundació La Caixa, Barcelona, Palau de la Música, 8 d'abril.


Diferents sensacions van acudir al nostre magí davant la versió que Harry Christophers va oferir de la Passió segons Sant Mateu. La primera, i més evident, és que el director britànic compta amb un cor, The Sixteen, excepcional. Ho sap i ho explota a fons, amb un hàbil joc de dinàmiques en els grans fragments que obren i tanquen la partitura, amb una claredat de veus astoradora (l'orella es podia passejar d'una a una altra i trobar-les sempre en el seu punt ideal), en una resposta electritzant en les turbae i amb un fervor en els corals que es podria definir de congregacional, si no fos que cap congregació cantaria com aquests àngels terrenals. El cor va ser la base d'una lectura preciosista en l'aspecte sonor, que buscava afalagar els sentits (i a fe que ho va aconseguir en molts moments) abans que palesar amb tota la seva intensitat el drama particular i universal del fill de Déu que es va sacrificar per expiar els pecats de la humanitat.
Una concepció en principi no pas invàlida que es va trobar, però, amb dos esculls. El primer, una orquestra molt per sota del nivell coral, amb desafinacions excessives dels oboès i de part de la corda, inclosos els dos violins solistes, si bé al seu favor cal comptar les eficients flautes i el sòlid baix continu. El segon, uns solistes sorgits dels rengles del cor, adequats per als petits papers, però superats amb escreix, sobretot els homes, per les exigències de l'escriptura bachiana a les àries. La secció femenina se'n va sortir amb més dignitat, sobretot un parell de sopranos (el programa no indicava qui era qui) de serena puresa vocal. A part cal apuntar la tasca de Charles Daniels, un Evangelista que va buscar amb èxit la quantitat més gran possible de matisos per a la seva extensa part, i Michael George, els accents tonants del qual serien més adequats per a Déu pare que per al seu fill. En tot cas, l'eix de la interpretació, hi insistim, eren The Sixteen: units són imbatibles; separats, l'invent pot trontollar.

Xavier Cester
Avui