Cerca de notícies

Enquesta

Crítica: Radu Lupu. Poesia pura

15/4/2003 |

 

Beethoven: Els cinc concerts per a piano i orquestra, obertura 'Leonora núm. 2'. Radu Lupu, piano. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Lawrence Foster. Barcelona, Auditori, 11, 12 i 13 d'abril.


Hi ha moltes formes de definir què és la màgia, però aquest darrer cap de setmana n'hi ha hagut, en viu i en directe, una d'immillorable i que, a més, té nom i cognom: Radu Lupu. Les tres sessions que el pianista romanès ha protagonitzat a l'Auditori amb els cinc concerts per a piano de Beethoven (sis, si comptem que el Quart el va oferir dos cops) han estat un d'aquells rars privilegis que molt de tant en tant aterren a la nostra vida musical. Quina va ser la base de l'encanteri de Lupu? D'entrada, un so fascinant, banyat amb una aurèola daurada en tots els registres de l'instrument i en tota la gamma dinàmica, obtingut a base d'una tècnica que va més enllà de la mera tècnica, amb una articulació precisa i un domini astorador dels pedals que li permet la gradació més infinitesimal del color. No estem, tanmateix, davant d'una simple màquina de fer notes com xurros, perfectes però inànimes. Lupu és humà i ho va demostrar fent petar la llengua davant els petits microlapsus al Concert núm. 1, amb els esbufecs i remucs a la cadència (divendres) del núm. 4, o amb l'inofensiva confusió al final de l'Emperador.
I és que la grandesa de Lupu no ve només de com fa sonar el piano, sinó del que fa amb ell: poesia pura, nua, concentrada al 100 per 100, sense manierismes ni afectacions, poesia feta música, que és la seva forma més elevada i, alhora, la més difícil d'assolir. Els dos primers concerts van ser un prodigi d'equilibri i elegància (el final de l'Adagio del Segon serviria ell sol per extreure un doll de llàgrimes de felicitat), però va ser al Tercer i al Quart on Lupu va arribar a cotes indescriptibles: amb sengles cadències en què es va enlairar a altures inabastables d'expressivitat; amb un Largo del concert en do menor més enllà de la mera sublimitat; amb un Andante del concert en sol major humil, que no submís, planyívol, que no tou; amb uns finals lleugers i alats sense exhibicionismes, sense que s'hagi d'oblidar com Lupu escoltava atentament i interactuava sempre amb l'orquestra.
La versió més sorprenent, i en molts punts la més reveladora, va ser la del Cinquè concert, que Lupu va ancorar amb totes les seves conseqüències en la línia lírica dels seus dos antecessors, defugint l'habitual testosterona decibèlica d'altres lectures en favor d'una recerca intensa de la seva ànima interna. Amb uns guanys evidents, gràcies, un altre cop, a la seva condició de poeta del teclat, refermada en les propines, Beethoven, Brahms i, sobretot, el segon Moment musical D780 de Schubert, rúbrica immarcescible de tres sessions històriques.
Sobre la tasca de Lawrence Foster i l'OBC es pot emprar l'expressió de més que ahir i menys que demà. D'una primera sessió amb massa confusions i entrades desajustades es va passar diumenge a un rendiment més en sintonia amb les exigències del solista, demostrat també per la (triplicada, tampoc calia) obertura de Leonora núm. 2, millor cada dia i en tot cas vista per Foster més com un esborrany que com una premonició de la perfecta Leonora núm. 3. El centre d'atenció, però, era Radu Lupu, i aquestes tres sessions, de les quals la present crònica només pot ser una ombra pàl·lida, un reflex parcial de totes les meravelles que vam escoltar, van contribuir a incrementar la llegenda d'un músic sense parió.

Xavier Cester
Avui