Cerca de notícies

Enquesta

Stravinsky fa memòria

21/4/2005 |

 

Unes cròniques que no acaben de ser cròniques sinó més aviat una defensa i una justificació. Aquest és el balanç que potser volia Stravinsky que es fes del seu text 'Crónicas de mi vida', que ara publica en castellà l'editorial Alba en traducció d'Elena Vilallonga Serra.

Publicat l'any 1935 -l'edició francesa es va beneficiar d'uns magnífics gravats del mateix autor, de Cocteau i de Picasso que malauradament no són presents en aquest volum-, Crónicas de mi vida és un retrat de l'etapa europea del compositor rus i dels dos grans camins que va prendre la seva música abans de marxar, el 1939, als Estats Units. Dividit en dues parts, corresponents aproximadament a cadascuna d'aquestes fases, l'obra no es limita a ser simplement el retrat autobiogràfic d'un músic que es va criar a l'empara de Rimski-Kórsakov i que sempre va elogiar el paper de Txaikovski en la tradició musical russa.

Lluny de quedar-se en una simple enumeració de fets històrics, i d'aquests n'hi ha un bon grapat, perquè el compositor va ser, per exemple, un dels grans animadors musicals de l'època dels Ballets Russos de Diaghilev durant la segona i la tercera dècada del segle XX, Stravinsky aprofita les pàgines d'aquestes cròniques per exposar els seus punts de vista sobre la interpretació, el paper del director, del músic i de la partitura, i per justificar el canvi de rumb que, en aquells anys, van experimentar les seves obres, que van tendir, a partir dels anys 20, cap a un neoclassicisme mal entès per la crítica i pel públic, com lamenta l'autor. "En enamorar-se de la música de L'ocell de foc, Petruixka, La consagració i Les noces, es van acostumar a aquest llenguatge i es van sorprendre en sentir que en feia servir un de diferent", explica Stravinsky a les darreres pàgines d'aquest quasi manifest, escrit en un moment en què l'etapa d'inspiració neoclàssica compartia ja protagonisme amb molts elements de caràcter religiós -uns anys abans havia compost els seus Psalms, també mal acollits, segons comenta-, fruit del seu ingrés a l'Església ortodoxa l'any 1926. "Aquesta actitud no em desviarà del meu camí de cap manera. [...] Que quedi ben clar que el que ells volen per mi és caduc. [...] No visc en el passat ni en el futur. Visc en el present. [...] Només tinc consciència de la meva veritat d'avui. És a ella a qui estic cridat a servir, i ho faig amb una lucidesa total".

Ferran Esteve
Avui