Cerca de notícies

Enquesta

Victòria dels Àngels en primera persona

20/4/2005 |

 

Jaume Comellas publica en un llibre el resultat de trenta hores de conversa "totalment oberta" amb la gran soprano.

"Victòria havia acumulat tota la saviesa del món i tenia ganes d'escampar-la", afirma Comellas

Era tota música". Així defineix Jaume Comellas Victòria dels Àngels. La gran soprano catalana, desapareguda el passat 15 de gener, va mantenir amb el periodista llargues hores de conversa que ara veuen la llum en un llibre.

El resultat és Victòria dels Àngels. Memòries de viva veu (Edicions 62 en català, Península en castellà), un volum que Comellas mai es va plantejar com una biografia sinó com una "entrevista". "A finals del 2001 l'hi vaig proposar i, després de rumiar-s'ho, va acceptar. Ella destinava cada tarda a una cosa, i a mi em va donar els dilluns". Entre febrer i juny del 2002, Comellas i Victòria dels Àngels van mantenir "converses totalment obertes, un diàleg sense partitura". "A vegades durava dues hores o dues hores i mitja, estava molt comunicativa".

La vida, la família, la carrera, els col·legues, la religiositat, la seva ideologia política desfilen amb les pròpies paraules de la soprano, que Comellas ha intentat "transcriure amb exactitud, tot i que és impossible" per la seva musicalitat. L'autor destaca les vivències de Victòria abans i durant la Guerra Civil, que "no em consten a cap altra biografia", i l'afecte mostrat cap a la figura dels seus pares. En tot cas, Comellas ha volgut defugir el morbo, i tot i que hi apareixen temes dolorosos, com la mort del seu fill, en d'altres, com les relacions amb el seu marit, "hi havia una paret que vaig respectar".

Lògicament, les relacions amb el Gran Teatre del Liceu ocupen una part destacada, unes relacions en què la cantant mateixa admetia que "no podia ser objectiva". Difícilment ho podia ser quan l'empresari del moment va afirmar que Victòria li havia de demanar de genolls per cantar al Liceu. Tot i això, es va escampar la brama que era la cantant qui no volia actuar-hi, rumor "que tampoc va voler desmentir". En tot cas, durant les converses no va aflorar una altra llegenda negra, les seves relacions amb Montserrat Caballé.

Tota la saviesa
L'amor difícil amb el Liceu té el seu equivalent amb les relacions complicades amb Catalunya, si bé "en la darrera etapa el país s'hi va abocar, en ella, va recuperar l'afecte de la gent", no tant unes institucions que no sempre van estar al seu lloc amb algú que havia dut "la música catalana arreu del món".

El llarg procés de transcripció i ordenació de les trenta hores de conversa acumulades i posteriors recances de la protagonista van endarrerir la publicació del volum, però finalment l'octubre passat la cantant hi va donar llum verda. Potser perquè en les línies del llibre es pot veure "una Victòria que havia acumulat tota la saviesa del món i que tenia ganes d'escampar-la". No debades la paraula que sortia més de la boca de Victòria dels Àngels "era amor, en totes les seves variants". Per això la darrera frase del llibre és una declaració d'amor, no faltaria sinó, a la música: "La música ha estat la fidel companya de la meva vida. És fidel, és fidel; no et falla mai. Tu li pots fallar a ella, però ella a tu, no".

Xavier Cester
Avui