Cerca de notícies

Enquesta

Crítica: Orfeo ed Euridice. Músic busca inspiració

12/4/2003 |

 

'Orfeo ed Euridice', de Gluck. Jennifer Larmore, Leontina Vaduva, María José Moreno. Escenografia i vestuari: Wolfgang Gussmann. Il·luminació: Franck Evin. Direcció d'escena: Andreas Homoki. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Antoni Ros Marbà. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 10 d'abril.


El mite d'Orfeu, el semidéu capaç de commoure amb el seu cant cels terra i inferns, era l'idoni per donar carta de naixement a l'òpera i també per posar la primera pedra de la reforma del gènere que Gluck i el seu llibretista Rainieri de' Calzabigi van impulsar. L'element metaoperístic està ben present en el muntatge que Andreas Homoki signa del títol gluckià, anunciat com a nou pel Liceu tot i tenir la seva base en una producció estrenada el 1995 a Ginebra: partitures de tota mida i condició van apareixent al llarg de la funció mentre Orfeu busca, angoixat, la seva inspiració, la seva musa i, alhora, la seva individualitat i veu pròpia davant d'una pila de sòsies. Al final, el cantor traci no es quedarà pas amb Euridice, sinó que abraçarà, sol, la seva obra per fi culminada.
La proposta de Homoki té molts elements que inciten a la reflexió sobre el rol del creador, però deixant de banda algunes imatges puntuals com l'aconseguida perspectiva de la filera de barques de paper a la segona escena del segon acte, la fredor intel·lectual de la producció i la negror depriment de l'escenari inciten al tedi. Un tedi reforçat per la direcció musical d'Antoni Ros Marbà. Fent una mica de poti-poti amb la versió de Viena del 1762 (eliminant el ballet final i incorporant la Dansa de les Fúries i la versió més extensa de la Dansa dels Esperits Benaurats, procedents de l'edició parisenca de l'obra), Ros Marbà ha fet un treball intens de depuració estilística amb cor i orquestra, amb resultats desiguals. Mentre que el primer plegava amb delicadesa la seva expansivitat natural al plany inicial i al quadre dels Camps Elisis, l'orquestra (amb excepcions, com la suara esmentada escena) oferia un so esquifit i no sempre prou afinat. Un fraseig àton i desmaiat, a joc amb la foscor escènica, va generar que l'hora i mitja de l'obra semblés més llarga del que realment és.
Jennifer Larmore va dur sobre les seves espatlles la responsabilitat d'aguantar la representació, i ho va fer de manera més que notable, aportant, a més, l'emotivitat absent de les dues direccions. Les limitacions de la veu al registre greu i la tendència d'alguns sons a quedar-se enrere són ja coneguts, però la mezzo nord-americana ho va compensar amb escreix amb un cant de notable penetració dramàtica en els recitatius, justificant sense problemes per què les Fúries deixen passar Orfeo, i vessant el celebèrrim Che farò senza Euridice defugint qualsevol excés d'afectació. Tot i ser un paper massa petit per a les seves possibilitats, Leontina Vaduva va ser una Euridice amb equilibrades dosis de dolçor i patetisme, mentre que l'embarassadíssim Amore de María José Moreno completava amb correcció el trio protagonista. Per altra banda, diversos comunicats escrits i llegits van intentar pal·liar el fet que el Liceu fos dijous al vespre l'únic teatre obert de Barcelona.

Xavier Cester
Avui