Cerca de notícies

Enquesta

Idees a partir d'un llibre

3/4/2005 |

 

El tòpic és prou del domini públic i, en el fons, en bona part cert: les paraules són molt limitades a l'hora d'explicar, expressar, exposar què és la música o com és una determinada experiència musical. Això no impedeix que, començant per aquest humil cronista, molts ens dediquem a vessar rius de tinta intentant que el pacient lector comparteixi unes vivències sobre l'art dels sons. Per descomptat, una obra musical es basta a si mateixa per justificar-se, però la lectura sempre ens pot ajudar a aprofundir o a descobrir facetes impensades dels nostres compositors favorits i de les nostres peces més estimades.

Una de les lectures del cronista aquests darrers dies, culminada, potser no de forma casual, per Setmana Santa, ha estat Johann Sebastian Bach. Los días, las ideas y los libros, que Ramón Andrés ha publicat a El Acantilado. No es tracta pas d'una biografia típica del kantor de Sant Tomàs de Leipzig sinó d'un mosaic les peces del qual, d'entrada aparentment disperses però que a la llarga encaixen amb plena lògica fins a la secció final, serveixen per reflectir, dins la mesura que les fonts ho permeten, la personalitat del compositor de les Variacions Goldberg, el seu entorn familiar i laboral, la seva repercussió postrera -"El kantor mai va ser oblidat, els que van ser alumnes seus van difondre la seva música sense parar, i els entesos la van valorar en tot moment"-, la seva espiritualitat (amb un paper destacat de la seva visió de la mort) o, si es prefereix el terme, el seu substrat ideològic, emmarcant-lo dins els corrents filosòfics i teològics del seu temps. Perquè la universalitat de Bach, com la de tots els grans compositors, rau en el seu profund arrelament en un temps i un país, l'únic mitjà per transcendir més enllà de la seva època i les seves fronteres físiques.

ADVERSITAT PATIDA EN SILENCI
A més d'un capbussament a fons en la bibliografia existent i un bagatge cultural de primer ordre, una de les eines d'Andrés ha estat partir dels llibres que Bach tenia a la seva biblioteca, inventariats arran de la seva mort: no debades, aquests volums formaven part del patrimoni a repartir entre la vídua i els fills supervivents del compositor, tot i que, com recorda l'autor, a la mort del músic el nucli familiar estava integrat només per dones (els nois ja es guanyaven la vida arreu) i que els registres de Leipzig mostren com Anna Magdalena Bach va passar els seus darrers dies vivint de la caritat. Un dels encerts del llibre, sobretot per als qui encara conserven la imatge tòpica d'una plàcida llar bachiana plena de fills fent música, és subratllar els sotracs de la seva vida -començant per la mort de molts d'aquests infants- i les lluites i dificultats generades pel trasllat de Bach a Leipzig el 1723, un canvi professional que, alhora, va implicar la renúncia d'Anna Magdalena Bach a la seva carrera musical. Com recalca Andrés, al parlar de Bach cal tenir en compte "l'adversitat patida en silenci, l'angoixa d'un home colpejat per la desaparició de membres familiars, abocat als continus enfrontaments laborals i a la incomprensió dels seus patrons [...]. La carrera de Bach és una carrera d'obstacles i l'exemple heroic de no-capitulació davant els vaivens de la quotidianitat". Una no-capitulació que es vehicularia a través d'una activitat creativa incessant, només possible mitjançant una "operació d'aïllament i introspecció" relacionada "amb una insòlita capacitat de concentració mental i la possessió d'una memòria prodigiosa, qualitats que li van facilitar l'estructuració de discuros de gran penetració mentre complia les tasques extramusicals exigides pel treball".

Un punt i a part en la vida del compositor va ser la mort de la seva primera dona, Maria Barbara: "La commoció i la fissura que això li va provocar mai es van tancar del tot". Establir equivalències estrictes entre vida i obra és un esport tan practicat com perillós, i sovint de resultats dubtosos i/o discutibles. Tanmateix, l'autor no obvia donar alguns exemples, com la tesi que les Sonates i partites per a violí sol, en especial la cèlebre Xacona de la partita en re menor, és un homenatge a la companya desapareguda. Més ferm, però, es mostra en el seu rebuig a algunes teories que defensen l'ús d'artificis geomètrics i numèrics, basats en l'ocultisme i la càbala, en la construcció d'algunes obres.

En tot cas, tot i que la ciutat on Bach va acabar els seus dies no va satisfer totes les seves expectatives, Leipzig era un centre intel·lectual d'importància gens menystenible, amb una important activitat editorial. Una de les aportacions més interessants del llibre va més enllà i situa la música bachiana dins els corrents principals de la filosofia barroca, amb alguns noms clau, com Leibniz i Pascal. Per Andrés, l'atenció barroca per l'infinitament gran i l'infinitament petit té el seu eco en les partitures bachianes: "L'expansió i la concentració són dos vèrtexs molt definits en tota obra i filosofia barroques, i això és molt notable en Bach, en les estructures del qual -desenvolupaments canònics, inversemblants variacions a partir d'un baix, la múltiple organització rítmica, els breus temes que fan germinar amplis contrapunts- es plasmen les característiques més genuïnes d'aquell ideari acostumat a encaixar dimensions en aparença contraposades, a preguntar-se què succeeix en l'univers i què en el cor humà, què esdevé en la natura i què en la ment".

És impossible saber exactament què va llegir Bach i com això el va influir, sens dubte la seva biblioteca personal és només un indici de les inquietuds d'"una consciència obsessionada pel saber", i Andrés no dubta a fer nombroses hipòtesis sobre autors i obres. Ara bé, seria un error gravíssim titllar la música de Bach de mera especulació intel·lectual, ja que el compositor va ser sobretot "un músic pràctic, no només en el que es refereix a l'execució sinó també al terreny compositiu, per més gran que fos la complexitat del seu pensament". Més adient encara en aquesta línia és la cita de Leibniz reproduïda al llibre: "La música és un exercici aritmètic inconscient en el qual la ment no sap que calcula".

MORT I TRANSCENDÈNCIA
La darrera secció del llibre -exceptuant un annex potser massa prolix amb biografies de compositors que directament o indirectament estan relacionats amb Bach- aborda ja de ple el tema de la religió en la vida i obra de Bach, i la influència dels diferents corrents dins del luteranisme -dins del qual la música tenia un protagonisme especial-, amb un accent marcat en el pietisme, un factor cabdal en una música que "li permetia recompondre el silenci i la seva idea de Déu", en la qual mai hi ha "un enfrontament entre esperit i raó".

La lògica conclusió del volum és com el compositor concebia i afrontava el trànsit definitiu, ja que Bach "no és només un home que prega". "És un home que mor". En dos recents articles, un a l'AVUI, l'altre a La Vanguardia, un dels articulistes de capçalera del cronista, Ferran Sáez, abordava per una banda la traslació dels fenòmens espirituals en el nostre desorientat món cap a fenòmens espuris, i per altra, el caràcter efímer de l'obra de Bach a la seva època, on la reproductibilitat tècnica de l'obra d'art estava a les beceroles: "Bach era efímer, per això emana espurnes d'emoció que transcendeixen els segles". No hi ha cap mena de dubte sobre aquesta transcendència perquè, tornant a Ramón Andrés, "la música, en la seva idea de totalitat, resideix en la capacitat de pensar-la en silenci". "És una forma d'escoltar la consciència, ja sigui racionalment o inconscientment", potser perquè la música és l'únic art que pot "revelar les coses abans que adquireixin nom".

Xavier Cester
Avui