Cerca de notícies

Enquesta

El barroc italià triomfa a Conca

29/3/2005 |

 

Els conjunts La Venexiana, La Risonanza i la Capilla Peñaflorida brillen en la 44 edició de la Semana de Música Religiosa.

La revolució que els grups italians han aportat al món de la música antiga té en La Venexiana un dels seus paradigmes.

A l costat de les seves cèlebres processons, amunt i avall per carrers tortuosos i costeruts, Conca acull durant la Setmana Santa un dels festivals amb més solera de l'Estat, la Semana de Música Religiosa.

La 44 edició del certamen havia arrencat sota el signe de la música germànica (amb la Missa Christi resurgentis de Biber i la Passió segons Sant Mateu de Bach com a epicentre), però les sessions de cloenda, de Divendres Sant a Diumenge de Pasqua, van portar tota l'esplendor del barroc italià, des de les primeres passes nascudes a la tradició renaixentista de Monteverdi fins a l'esclat de Vivaldi.

La cara més amable la va posar la Cappella della Pietà de'Turchini que, sota la direcció d'Antonio Florio, continua la seva incansable tasca de recuperació del patrimoni musical de Nàpols. La sessió a l'acollidor Teatre Auditori de Conca, una sala confortable d'acústica nítida situada a la gorja del riu Huécar, comptava amb un hit parade d'èxit segur, l'Stabat Mater de Pergolesi, al costat d'una Salve Regina del mateix autor i un Pange lingua de Francesco Provenzale.

Primera sorpresa, l'extrema similitud entre els primers compassos de la partitura de Provenzale i els del força posterior Stabat Mater, tot plegat dins d'un estil que afavoria una pietat melodiosa i acaronadora, amb cert gust operístic. La Cappella de'Turchini ha anat guanyant amb el temps refinament en el so, i Antonio Florio va afavorir una lectura contrastada, entre agitació electritzant i compungida interiorització, de l'Stabat Mater. Si la soprano Maria Grazia Schiavo compensava cert sobreèmfasi amb l'atractiu de la seva veu, la contralt Sara Mingardo, tot i una projecció limitada, va donar una lliçó excelsa de cant. Les dues veus i l'orquestra de Florio van restituir tot el lacerant estatisme de Quando corpus morietur, llàstima dels aplaudiments extemporanis que van trencar el pas al conclusiu Amen: per sort, un bis del fragment va arreglar les coses.

Un dels plats forts de la Semana era la interpretació, durant tres dies, a l'església de San Miguel, de la Selva morale e spirituale de Monteverdi, un recull ampli de la seva producció sacra. Conclusió de la darrera sessió? Llàstima haver-se perdut les dues anteriors. La revolució que els grups italians han aportat en els darrers lustres al món de la música antiga té en La Venexiana un dels seus paradigmes més il·lustres: la plasticitat de les veus del grup que dirigeix el contratenor Claudio Cavina i l'elocució precisa del text i la seva íntima unió amb les inflexions musicals aconsegueixen en les partitures del diví Claudio una bellesa commocionadora. Avís per a navegants: els concerts s'han gravat per a la seva posterior edició discogràfica.

Cruel contrast
El contrast amb el Monteverdi de l'Ensemble Elyma Gabriel Garrido no podia ser més cruel, no tant per un concepte teatral i espectacular dels Vespro della Beata Vergine com per la seva realització pràctica. La primera part, sobretot, va fer una molesta sensació de bolo feroz, de concert mal assajat i ple d'imprecisions. Garrido no és l'únic a defensar una interpretació d'aquesta obra amb forces corals, però per dur-la a bon port li hauria calgut comptar amb una formació menys mediocre que el cor Madrigalia. Caigudes de tensió, amaneraments, solistes desiguals -el millor, Furio Zanasi- van llastar una versió que només va funcionar en part en la segona part.

Per sort, la cloenda del festival va tornar a enlairar els esperits amb una reconstrucció litúrgica, gènere cada cop més en voga. Es tractava dels Vespri solenni per la Domenica di Pasqua que suposadament Vivaldi va preparar per a l'Ospedale della Pietà de Venècia el 1739: una excusa com una altra per aplegar un reguitzell de bellíssimes partitures sacres del prete rosso amanides amb cant pla i fragments instrumentals d'alguns concerts del mateix autor. Els invents d'aquest tipus s'aguanten o s'enfonsen depenent dels intèrprets, i a Conca hi va haver la sort de comptar amb el grup instrumental La Risonanza. Defugint els extrems, sovint violents, d'altres formacions italianes, el conjunt dirigit pel clavecinista Fabio Bonizzoni aposta per un so més amorosit i un fraseig menys abrupte. En la mateixa longitud d'ona hi havia la Capella Peñaflorida, el magnífic cor que dirigeix Josep Cabré i que va enamorar per la bellesa, calidesa i homogeneïtat de les seves veus. Una benedicció musical perfecta per tancar la Semana.

Xavier Cester
Avui