Cerca de notícies

Enquesta

Processó discogràfica

27/3/2005 |

 

Entre pas i pas de processó, sempre es pot aprofitar el temps per escoltar bona música, encara que no sigui estrictament religiosa, per enlairar al màxim aquests dies més d'esbarjo que no pas de recolliment. Pot semblar, a més, una ironia començar per un cedé de música jueva, però bé, una de les darreres novetats de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya és justament Klezmer Concertos and Encores, una de les entregues del segell Naxos dedicat a l'Arxiu Milken de música jueva nord-americana. L'OBC només participa en una peça de Robert Starer, sota la direcció de Gerard Schwarz, ja que el veritable fil conductor del disc és l'esplèndid clarinetista David Krakauer. És probable, i comprensible, que la resta de compositors -Paul Schoenfield, Jacob Weinberg i Abraham Ellstein- diguin ben poc a l'aficionat mitjà (tampoc a aquest cronista, la veritat), apuntin, no obstant, el d'Osvaldo Golijov, un dels autors més interessants del moment.

Sense deixar l'OBC, un dels solistes estrelles de la propera temporada, Gidon Kremer, s'ha tornat a posar al davant de la Kremerata Baltica a -nova redundància- Kremerland (Deutsche Grammophon), una terra colorista on tant es versiona Liszt o Mozart des de perspectives inusuals com es balla el tango o es viu al dia amb The Unanswered Call, d'Alexander Bakshi, una obra que inclou l'assot de tants concerts: els telèfons mòbils. En l'actual curs de l'orquestra catalana una de les estrelles indiscutibles ha estat Felicity Lott. Virgin reedita una gravació del 1994 que, sota l'engrescador títol de Champagne, proposa una animada vetllada d'opereta tant vienesa com francesa, en què Lott, irònica i glamurosa a parts iguals, es mou com un peix en l'aigua, o com una soprano en cava. Armin Jordan i l'Orchestre de la Suisse Romande no són mers comparses de la festa. Fem un petit parèntesi per recomanar un disc no només als pacients lectors sinó també al titular de l'OBC: David Robertson -per què no ha tornat més a Barcelona?- i l'Orquestra Nacional de Lió signen una fascinant versió dels Different Trains de Steve Reich, que amb aquesta ampliació a orquestra de corda guanya una volada inusitada. Triple Quartet i The Four Sections completen un disc ben saborós que ens fa bandejar l'etiqueta reduccionista de minimalisme per gaudir d'un dels millors compositors de les darreres dècades. Steve Reich als faristols de l'OBC: per què no?

MICRÒFONS ENAMORATS
Una altra diva, molt més diva sens dubte, Angela Gheorghiu, actuarà al juny al Liceu amb L'elisir d'amore. El seu nou recital per a EMI es mou per un repertori ben dissímil: Puccini, amb àries de totes les òperes del compositor italià (excepte Il tabarro i Tosca, si bé hi ha un Vissi d'arte extret de la gravació íntegra com a bonus). Els dubtes de la idoneïtat en un teatre de la soprano romanesa en molts d'aquests papers -Minnie de La fanciulla del West, Turandot- són seriosos, però és indubtable que els micròfons estimen Gheorghiu i fins i tot en els passatges més inesperats la bellesa de la seva veu i la intel·ligència del seu cant s'imposen sense discussió. Llàstima de l'acompanyament un xic apàtic d'Anton Coppola i la Simfònica de Milà Giuseppe Verdi. On era Antonio Pappano?
La veu de Charles Daniels és a anys llum de la d'Angela Gheorghiu, amb aquest color blanquinós i descarnat típic dels tenors britànics. Daniels és, tanmateix, un dels intèrprets més destacats dels repertoris medievals i renaixentistes i ara ha unit forces amb l'esplèndid conjunt de violes Fretwork per oferir Im Maien (Harmonia Mundi), un repàs ampli a la producció de Ludwig Senfl (c.1486-1542/32) abordant tant la seva música religiosa com les cançons de caràcter més popular. I ja que parlem de violes, no podem deixar de celebrar amb tots els víctors que es mereix -molts- la darrera novetat de Jordi Savall per al seu segell Alia Vox: Les Concerts Royaux, de François Couperin. Savall és un gran músic que sempre s'ha envoltat de grans músics i els resultats tornen a ser meravellosos per calidesa comunicativa, seducció tímbrica i el goig insubstituïble (i ben patent) de fer música plegats. Qualificatius tots ells que potser no són pas nous, però no per això són menys merescuts.

THIELEMANN PER DOS
Nou canvi de terç, ara per saltar a un divo de la batuta com Christian Thielemann, promocionat com la nova esperança blanca de Deutsche Grammophon. Les seves visites a Barcelona amb les forces de la Deutsche Oper de Berlín (que ja no dirigeix) han estat èxits incontestables, i al Festival Bayreuth ha signat Wagners de referència, i justament és Wagner el millor de German Overtures, encara que només estigui representat per l'obertura de Rienzi. En canvi, a les peces de Mendelssohn (El somni d'una nit d'estiu), Weber (Euryanthe i Oberon), Nicolai (Les alegres comares de Windsor) i Marschner (Hans Heiling) hi ha el perill cert de la hipertròfia sonora, sobretot quan es té davant una orquestra tan rutilant i alhora pagada de si mateixa com la Filharmònica de Viena. Per als amants del glamur orquestral, el disc no està exempt d'atractiu.

La portada de la segona novetat discogràfica de Thielemann, amb la seva enganxina proclamant als quatre vents "Una nova era. El seu sensacional debut amb la Filharmònica de Munic", tampoc promet gaire, impressió reforçada pel mateix text autojustificatori del músic alemany -és preocupant veure com el nivell de les presentacions del segell groc ha anat decaient-. Ara bé, un cop posat el cedé a la platina, tot canvia: Thielemann signa una Cinquena simfonia de Bruckner monumental, de gran volada, de construcció tan impecable com implacable, fins a la resolució catàrtica de la doble fuga conclusiva, amb una Filharmònica de Munic que se suposa que coneix més que bé el seu Bruckner de l'època de Sergiu Celibidache i que ofereix al seu flamant titular, successor de James Levine, un rendiment òptim. La gravació és en directe però, per sort, s'han eliminat els aplaudiments: un silenci reverent és a vegades la forma més sorollosa d'ovació.
Fem un petit apèndix romàntic per comentar una nova (bé, no és pas que es prodiguin gaire) versió dels Dotze estudis transcendals (Warner) de Liszt, complementat per tres peces cèlebres com la Rapsòdia hongaresa núm.2, el Liebestraum i el Gran galop chromatique. Si bé la presa de so és un pèl estreta, el jove pianista armeni Serouj Kradjian conjumina una tècnica demostrativa temperada per un apreciable instint poètic que, per sort, aparta la música de Liszt de tota consideració merament virtuosística (element que hi és, sens dubte, tot i no ser l'únic) per revelar la seva veritable natura transcendent.

DISC DEL MES
Més que de processó, del que cal parlar ara és de pelegrinatge, la que va emprendre John Eliot Gardiner per interpretar totes les cantates sacres de Bach en el 250 aniversari de la mort del kantor de sant Tomàs. Alliberat ja de la multinacional Universal, Gardiner comença l'autoedició d'aquest impressionant corpus musical -ailàs, massa absent de la nostra vida concertística- amb els dos primers volums que edita el segell Soli Deo Gloria, encara que en la numeració corresponguin al primer i el vuitè. L'impacte d'aquestes lectures no ha cedit ni un mil·límetre tot i els cops que el cronista ha escoltat i reescoltat aquests dos àlbums dobles: una meravella de principi a fi, per la visió depurada de Gardiner, d'un equilibri ideal entre pietisme i voluptat sonora, per la resposta exemplar dels instrumentistes de The English Baroque Soloists, per un conjuntat equip de cantants on despunten uns sensacionals Joanne Lunn, Malin Hartelius, Paul Agnew i Dietrich Henschel. Per sobre de tot i tots, el Cor Monteverdi, la perfecció feta carn, so i música: si aquest no és el millor cor del món, és que no hi ha món.

Xavier Cester
Avui