Cerca de notícies

Enquesta

Michel Portal reivindica el jazz en un cicle de música clàssica

22/3/2005 |

 

El clarinetista francès dirigeix aquesta nit una 'jam session' al Palau.

Fa dos anys, Michel Portal (Bayona, França, 1935) va oferir al Palau de la Música un concert memorable en què va combinar les seves dues grans passions: la música clàssica i el jazz. Després de l'èxit que va recollir, el clarinetista francès, convertit en un dels clàssics del cicle Ibercamera, torna aquesta nit al lloc dels fets per oferir una jam session en companyia del pianista Andy Emler i el contrabaixista Bruno Chevillon.
"La gent no em veu com un músic de jazz, sinó com un intèrpret de clàssica que fa jazz", es lamenta aquest creador que odia les etiquetes. "Jo no vaig poder anar als 17 anys a Berkeley a aprendre improvisació. La meva formació va ser clàssica i vaig haver d'aprendre jazz pel meu compte; i no me n'avergonyeixo sinó que n'estic orgullós", diu per als puristes.

Malgrat que el jazz sigui un so eminentment nord-americà, Portal considera que "molts músics europeus perden l'ànima a l'abandonar les seves influències musicals per tractar d'imitar el so ianqui". En aquest sentit, encara que reconeix que la seva música beu de moltes cultures, creu que està "més marcada per la música africana que per l'afroamericana".

El clarinetista, un dels pocs europeus que ha arribat a triomfar en el bressol del gènere, considera que "és molt difícil aconseguir-ho si no estàs en el circuit ni sones a la ràdio contínuament. Els artistes nord-americans vénen a Europa a l'estiu i tothom els coneix. En canvi, per tenir èxit als EUA has d'estar sempre allà".

SONS MESTISSOS
Autodefinit com un creador de cap mestís, aquest multiinstrumentista passa, amb total naturalitat, de tocar un dia amb una formació de cambra a gravar l'endemà un disc amb un grup de funk. Tot i que diu que se sent igual de còmode tocant jazz, contemporània o clàssica, reconeix que disfruta de poder posar-se a tocar sense premeditació, cosa que, per a ell, és l'essència del jazz, de la música afro i de la música en general en última instància: "En la clàssica, a vegades, hi ha massa gravetat. Però en el jazz, com que no és una cosa codificada, els músics i el públic van més relaxats".

Parafrasejant el títol d'un dels discos de Jamiroquai, Portal, que va gravar dos discos --Minneapolis! i Minneapolis, we insist!-- amb el guitarrista de Living Colour i la secció rítmica de Prince, considera que la grandesa del jazz és que et permet "viatjar sense moure't. I encara que el seu origen és nord-americà --apunta-- hi ha parts que em recorden Espanya".

Atmosferes que també aconseguia generar la literatura de Julio Cortázar, amb qui va mantenir el que ell denomina una història de música: "Parlava del jazz amb una passió increïble i li fascinava Charlie Parker. Tot i que era més gran que jo, quan ens vam conèixer transmetia una joventut increïble i una humanitat desbordant. Crec que encara que hagués arribat als 120 anys seguiria tenint l'esperit dels 14".

Roger Pascual
El Periódico